“Persones incompetents però lleials al règim rebien ascensos i ocupaven càrrecs que no podien exercir.” (Ken Follett, 1949)

És de domini públic, tanmateix, per si algú encara no ho tenia clar, el pas del DANA pel País Valencià ho ha acabat posant de manifest. La presa de decisions no pot estar en mans d’incompetents, molt menys si de la seva gestió en depèn la vida de les persones. En aquest sentit, diguem que l’actuació del President de la Generalitat Valenciana, senyor Carlos Mazón, constitueix un exemple evident d’incompetència en el sentit més ampli del concepte. En aquest context i paradoxalment, no pot deixar indiferent la presència del senyor Alberto Núñez Feijóo reclamant explicacions… És ben bé allò de sortir a la foto aprofitant qualsevol ocasió que es presenti.

En qualsevol cas, fent un breu exercici de memòria històrica, és evident que les gestions inicials i posteriors arran de l’accident del Metro de València (2006) responen a un mateix patró de conducta. El pas del temps ha demostrat que  Francisco Camps, aleshores President de la Generalitat Valenciana va prioritzar els interessos partidistes per damunt de les problemàtiques personals, luctuoses moltes d’elles. Davant de qualsevol dubte només cal consultar les hemeroteques del moment per adonar-se de la magnitud del desastre així com de les conseqüències que se’n van derivar.

Comparteixo totalment l’afirmació de Ken Follett. La incompetència és el denominador comú dels vividors de la política, arribistes de qualsevol ideologia que no tenen altra aspiració que ocupar un càrrec ben remunerat. El problema però, rau en el moment d’haver de prendre decisions i assumir responsabilitats… Perquè és aquí on aflora la crua realitat personal: preparació nul·la o sota mínims, honestedat més que discutible i dignitat mercantilitzada. Ras i curt, incompetència.

Un sistema en què “l’adhesió infrangible” a un partit polític és condició sine qua non fomenta la proliferació de personatges que no aporten res i als quals només els mouen els interessos personals per damunt de qualsevol altra consideració.

Fóra desitjable que les gestions i les conseqüències del pas del DANA per terres llevantines, obrís els ulls d’una societat que, passi el que passi, no reacciona.

Novembre de 2024

No és la primera vegada que escric sobre l’arribisme. En referència al fenomen en si, paga la pena remarcar que una persona arribista utilitza tots els mitjans al  seu abast, al marge dels principis ètics més elementals, per a satisfer les seves aspiracions, normalment vinculades a una ànsia de poder.

La deriva de l’arribista fa que d’alguna manera renegui de les seves arrels. Al mateix temps, el rebuig per part del cercle social al qual voldria pertànyer, li provoca enveja i sentiment de frustració perquè, en el fons, no deixa de ser una peça de trencaclosques que no encaixa.

Per tal d’adonar-se de  la realitat d’aquest fenomen social, propi de totes les èpoques, prenc com a referència un personatge de sobres conegut pel seu carisma malentès, dit d’altra manera, populisme de la vella escola. Òbviament em refereixo a Ada Colau.

Sens dubte que el seu  procés evolutiu o millor dit, mutant, no deixa indiferent a ningú. En qualsevol cas s’ha d’admetre que ha tingut l’habilitat d’envoltar-se d’una cort que, fins ara, li ha rigut totes les gràcies per damunt de qualsevol consideració. Gratis? Com acostuma a ser habitual en el món de la política, ben segur que no.

He triat uns fragments, prou explícits, de quatre cartes que vaig dedicar-li:

▪ Professió: ”cantamañanas”, setembre de 2019, publicada a El Periódico

“Que lluny queden els temps d’activisme i pelegrinatge pels platós de televisió! Tanmateix, si hom repassa les hemeroteques –que per sort tenim a l’abast- comprovarà com en aquella època afirmava que mai es dedicaria a la política. La realitat evidencia com el període d’adaptació per formar  part del sistema no li ha suposat cap mena de d’esforç, ans al contrari, hi està perfectament integrada. En qualsevol cas, què en queda de “la nova manera de fer política” tan pregonada?”

▪ Ada Colau: protagonista vocacional, maig de 2020

“En la seva línia, Ada Colau volia tornar a sortir a la foto. Ser protagonista li agrada, no és pas cap novetat; intueixo que es tracta d’una qüestió vocacional. De fet, que les persones tinguin aspiracions és d’allò més lícit, però ves per on, n’hi ha que si no poden ser protagonistes no estan contentes. Què hi farem…

A la senyora alcaldessa de Barcelona se li va acudir la brillant idea d’organitzar un concert “solidari” pressupostat en 200.000 euros, però segons sembla, es pretenia que els artistes actuessin per, diguem-ne filantropia. Així doncs, els 200.000 euros, on anaven a parar?”

▪ Ada Colau, entabanadora “cum laude”, agost de 2020

“Salvant la distància temporal i el context històric, Ada Colau representa la sublimació d’una mena de “populisme progre” a imitació del populisme preconitzat per un personatge que va començar la seva carrera política com a radical i la va acabar a les antípodes: Alejandro Lerroux (1864-1949). Aquest nefast individu, anomenat “El rei del Paral·lel” a la seva època, més aviat hauria de ser conegut com “El gran entabanador”, perquè al llarg de la seva trajectòria no va fer altra cosa que “aixecar la camisa”. Està per veure com es recordarà a l’alcaldessa, l’entabanadora “cum laude” dels darrers anys a la Ciutat Comtal.”

▪ Colau, Valls i la Dansa Apache, setembre de 2020, publicada a El Periódico

“La Dansa Apache era un ball associat a la cultura popular dels carrers de París a principis del segle XX i he de dir que és realment curiós conèixer els entrellats d’aquesta modalitat artística.

Arran del disbarat que suposa el fet d’haver retirat la Medalla d’Or a Heribert Barrera, m’he imaginat a Ada Colau  i Manuel Valls ballant la Dansa Apache, sarau aquest, que requereix d’una altra compenetració acrobàtica de la parella i que paga la pena visionar. Les gravacions “La Danse Apache de 1935” i “Apache Dance de 1955” en són dos exemples excel·lents.

En qualsevol cas, és innegable que per tenir el desvergonyiment d’haver plantejat la retirada del guardó, ambdós personatges han de tenir interessos en comú, és a dir, ser acròbates… I no precisament d’una disciplina tan sacrificada com la dansa.”

Arran dels resultats de les dues últimes eleccions municipals, després d’un temps de silenci sospitós, és evident que Ada Colau necessitava algun cop d’efecte per tal de recuperar protagonisme… Tant és així que ha fet saber que deixa l’Ajuntament de Barcelona, després de 10 anys i  també el lideratge del Comuns per anar-se’n a Roma a treballar pel municipalisme internacional aportant tot el seu bagatge d’experiència.

Si al final es confirma la notícia, que no els passi res als habitants de la Ciutat Eterna!

Per par meva només li puc dir: Ciao, Ciao, Bambina… I no em refereixo en absolut  al tema compost el 1959 per Domenico Modugno. No tindria sentit…

Setembre de 2024

Dia 1 d’agost de 2019, cartes dels lectors, El Periòdico, títol: Caïnisme a la catalana.

Tip de lluites estèrils per part dels nostres, teòricament, representants polítics i veient la deriva que agafava tot plegat, vaig escriure:

“És indubtable que els catalans tenim virtuts contrastades, però també que patim un defecte: el caïnisme. En aquest sentit, voldria posar en consideració tres frases que corresponen a tres èpoques i a tres espais geogràfics ben diferents:

1          “Recorda que de la conducta de cadascú en depèn el destí de tots” (Alexandre el Gran, 356-323 a C)

2          “Tots hem d’estar junts o segurament tots acabarem penjats per separat” (Benjamin Franklin, 1706-1790)

3          “La unitat, per ser real, ha de suportar la major de les tensions sense trencar-se” (Mahatma Gandhi, 1869-1948)

Al llarg de la història de Catalunya s’han donat infinitat de casos que demostren la incapacitat per adoptar posicions de caràcter unitari […] La trista realitat és que no hi ha forma humana de posicionar-se envers l’objectiu comú. Dissortadament, tornen a privar els interessos de partit […] Una i altra vegada, i van…, la unitat mostrada per la ciutadania en cada convocatòria des del 2012, xoca sistemàticament amb les anomenades “estratègies” partidistes que, com sempre, només persegueixen acumular quota de poder a costa d’un electorat cada vegada més decebut en comprovar els tripijocs postelectorals.

Si realment es té sentit de país, és del tot imprescindible superar la desunió que impera en l’àmbit polític, perquè tot indica, i és evident, que la ciutadania ja n’està farta i que arribarà un moment que dirà prou.”

Ha passat un lustre i no només no hem avançat sinó que estem pitjor!

Així doncs, malgrat les meves esperances fallides, vist el panorama actual i el que s’albira, he arribat a la següent conclusió:

La mal anomenada classe -de classe ben poca o gens- política en general no té altra aspiració que viure de la millor manera possible a costa del sistema fins el dia de la jubilació, jubilació de privilegi, que no té res a veure amb la de la resta de mortals.

Per tal d’aconseguir l’objectiu, val tot, inclús el fet de mercadejar amb la dignitat i, arribats a aquest extrem, què s’hi pot fer? Existeix algun antídot? El fet de què puntualment apareguin figures discordants amb les males pràctiques dels “instal·lats” no resol res, perquè o pleguen fastiguejats o a la llarga, són abduïts pel propi sistema. Només unes conviccions fermes i una capacitat de resiliència encomiable possibiliten mantenir-se vius a l’arena política i, dissortadament, cada vegada és més difícil per no dir impossible.

Mentrestant, la massa acrítica de les més variades tendències, segueix digerint gripaus de tota mena, bé perquè es tracta d’incondicionals interessats o bé perquè amb el panem et circenses ja en tenen prou. En el fons no és altra cosa que la felicitat de la ignorància. I així va el país…

En qualsevol cas, fent un exercici de síntesi a partir de les tres frases del principi es pot resumir tal com segueix: la conducta de cadascú per tal de no acabar tots penjats per separat, exigeix que les tensions no acabin trencant-se.

Setembre de 2024

El mes de gener de l’any en curs, en un article titulat Quan l’estupidesa tendeix a l’infinit, vaig escriure:

“Tanmateix d’uns anys ençà han aparegut, i no precisament per generació espontània, uns personatges anomenats “influencers” que, al marge de qualsevol relació amb el concepte de mèrit, s’han convertit en referents de les més variades i estrafolàries activitats per a segments d’una població cada vegada més acrítica i tendent al borreguisme de masses.

És evident que en els temps que corren els referents positius escassegen, mentre que de negatius n’hi ha per a donar i per a vendre. El ventall d’espècimens és impressionant! Gairebé es pot dir que els primers estan en perill d’extinció i que se’ls hauria de declarar espècie protegida, qüestió aquesta que no sembla que interessi, ans al contrari.”

No han passat vuit mesos i llegeixo:

“Una influencer es dedica a treure’s les calces i a deixar-les en llocs públic.”

Segons escriu el periodista, una tal Chloe López es dedica a penjar vídeos a les seves xarxes socials traient-se la roba interior i deixant-la en gasolineres, bars i altres indrets públics. La darrera gesta ha consistit en amagar unes calces a la secció de productes alimentaris refrigerats d’un supermercat de la cadena Mercadona.

A partir d’ara molta atenció, perquè qualsevol està exposat a trobar-se peces de llenceria en els indrets més insospitats…

Vull pensar que la peça en qüestió estava en les millors condicions higièniques possibles malgrat tenir els meus dubtes al respecte, perquè l’ecosistema dels “influencers” és altament complex i en cap cas respon als criteris de la lògica més elemental, per tant, res és impossible. El mal gust, la manca de civisme i una educació deficient són habituals en qualsevol societat decadent i la nostra va pel camí correcte en aquest sentit.

En qualsevol cas, tinc la seguretat de què “l’episodi de les calces” és convertirà en viral i també sorgirà qui vulgui imitar i a ser possible superar la demostració de creativitat impresentable de la senyoreta en qüestió. És allò de veure qui la fa més grossa a la recerca de l’èxit a les xarxes.

Hem de pensar que el ventall de “creadors de contingut” és ampli i que no hi ha dia que no aparegui algú presentant alguna “parida” per tal que es tingui en consideració, perquè com més creixi el número d’adeptes, més benefici material obtindrà el creatiu. Dissortadament,  el més lamentable és que el missatge que es transmet és completament nociu perquè no aporta res, només fomenta l’estupidesa en detriment de tot allò que és constructiu.

Admetent que erradicar aquesta xacra és impossible, s’haurà de picar molta pedra en tots els àmbits educatius, començant per la família, per tal d’intentar fer entendre la negativitat que suposa el seguidisme de determinades tendències no meritòries precisament. La salut mental i l’equilibri emocional en depenen, tant és així que les noves generacions hauran d’afrontar una realitat traumàtica difícil de superar com a conseqüència d’unes falses expectatives creades a partir de missatges atractius però sense cap mena de base, simplement fum ocasional. La felicitat de la ignorància en la seva màxima expressió es posa de manifest en tot aquest circ que és l’univers “influencer”.

No es tracta només de revertir els decebedors resultats acadèmics, que també. La qüestió de fons rau en recuperar els valors que possibiliten una societat amb sentit crític on es puguin desenvolupar projectes de vida que tinguin sentit en base als principis republicans: llibertat, igualtat i fraternitat.

Res ve donat i res és fàcil, per petit que sigui, tot té un cost, motiu pel qual és imprescindible ser realista. En definitiva, s’imposa un canvi de xip… Començar a educar la frustració, per exemple, com un aspecte més de la maduració personal al llarg del procés evolutiu. Al meu entendre, entre altres qüestions cabdals i per a començar, recuperar la cultura de l’esforç i denunciar les futileses d’un món irreal seria una bona pràctica. Hi ha molta feina a fer i urgeix “posar fil a l’agulla”…

Agost de 2024

Es qualifica d’impropi allò que no es correspon amb les característiques pròpies d’algú o que no s’adequa a les circumstàncies d’un moment determinat. La definició és clara i no admet cap mena de dubte. Un altra qüestió és l’ús que es fa del lèxic quan la perversió del llenguatge, especialment en l’àmbit de la política, és de domini públic.

En conseqüència, en aquest tema concret, tinc un dubte que voldria aclarir a partir d’alguna argumentació lògica i coherent, per part dels pertinents anomenats “alts càrrecs”, cosa que fins ara no s’ha produït ni penso que es produirà com seria desitjable.

M’explicaré… El “sidral” que el dia 8 d’agost de 2024 es va organitzar en aplicar l’anomenada “Operació Gàbia”, a la recerca i captura del President Puigdemont, va ser de tal magnitud que es pot qualificar de pròpia d’una situació realment excepcional amb riscos evidents per a la ciutadania i el país. I em pregunto, a quin perill vam estar sotmesos? Ras i curt, a cap ni un. Mantenir el contrari no té fonament, així doncs… Pel que fa a la fumigació amb gas mostassa, penso que sobra qualsevol comentari, perquè carregar contra manifestants de biaix catalanista i no contra la ultradreta és una consentida pràctica habitual a casa nostra.

El Conseller d’Interior Joan Ignasi Elena va tenir el desvergonyiment d’acusar el President Puigdemont d’intentar dinamitar la investidura i de tenir un comportament impropi. Per si no n’hi hagués prou, va assegurar que ni els Mossos ni el país estaven preparats pel seu procedir. Què esperava?

I per si encara no hi hagué prou despropòsits, el Comissari en Cap del Mossos d’Esquadra Eduard Sallent va incórrer en una falta de respecte, greu al meu entendre, al comparar el President Puigdemont amb el personatge Jimmy Jump conegut de tothom per les seves accions disruptives en esdeveniments esportius. I encara més, també es va permetre fer comentaris i valoracions de caire polític. Comportament propi el del Comissari en Cap?

La roda de premsa de l’endemà va ser una exhibició de “pilotes fora” i de creuament de manifestacions inadequades per acabar amb un panegíric com a comiat. Propi o impropi?

Si els Mossos són la policia de Catalunya, considero que és imprescindible una reflexió en profunditat, un replantejament i també una purga interna per higiene democràtica. I no únicament pels darrers esdeveniments. Des del 17 d’agost de 2017 moltes coses han canviat, per això és essencial recuperar la memòria històrica d’unes actuacions admirables. Guanyar prestigi és difícil, mantenir-lo encara més, però perdre’l és d’allò més fàcil per bé que el discurs oficial lloï unes maneres de fer que la realitat actual evidencia que, com a mínim, són més que discutibles.

Com de costum un text de La Passió d’Olesa de Montserrat que, llegit en clau metafòrica, és molt clarificador:

Pere: Betània… Tots et coneixen… Més enllà Jerusalem…

Joan: Si saps bé que et persegueixen, oh, Senyor, per què hi anem?

Andreu: Els fariseus cerquen l’hora d’agafar-te a traïció.

Judes: I què? Som tots a sa vora i tindrem precaució.

Jesús: No temeu pel meu prestigi que el meu triomf serà cert. Mes avui cal que un prodigi dels més grans sigui complert.

Naturalment i com en moltes pel·lícules, tota semblança amb la realitat és pura coincidència. Propi o impropi?

Agost de 2024

No cal donar-hi més voltes ni utilitzar, una vegada més, Catalunya com a pretext recurrent. Arribats a l’extrem de mantenir les “cadires” o les “cadiretes” a qualsevol preu, se m’acut fer referència a un fragment de La Passió d’Olesa de Montserrat que retrata la situació a la qual ens aboca l’estratègia d’un partit en què, per damunt de tot, predominen els interessos no precisament de les bases que, diguem-ho clar, es manipulen sense contemplacions en funció de la conveniència del moment. No cal ser il·lustrat per adonar-se que l’objectiu és mantenir el màxim de càrrecs possible amb tot el que això significa, perquè sinó, com subsistir en entorns de treball real?

L’argumentari justificatiu pot ser tot l’extens que es vulgui, però la realitat és la que és i en moments de crisi partidista la qüestió és procurar mantenir el màxim d’ocupació malgrat la mediocritat palesa. Així doncs, tot sigui per la causa…

Però anem al fragment esmentat:

Fariseu: I el Sanedrí té riquesa i paga amb esplendidesa quan li presten un servei!… Sembla que hem trobat el gos que no és fidel ni agraït. A la mirada ho té escrit: lladre, fals i ambiciós! Pensa i estigues alerta! Per si t’hi vols acollir, recorda que el Sanedrí sempre té la porta oberta!

Més clar l’aigua, oi?

Òbviament, no es tracta de personalitzar, però si de denunciar al conjunt de “catalanets” i “catalanetes” que no tenen més aspiració que mantenir la “cadira” o la “cadireta” i que fan, i faran, el que sigui per aconseguir-ho.

Aquest fenomen no és exclusiu de cap partit, només faltaria… Però sí el denominador comú d’una colla que de la política n’han fet ofici, personatges incapaços de qualsevol mena de constructivisme i tòxics en ocasions.

Sobre el fragment proposat i pensant en la volatilitat de la memòria, fenomen que va a més, suggereixo recordar que un puntal destacat d’ERC i bocamoll per excel·lència, el dia 26 d’octubre de 2017 es va permetre fer una comparativa utilitzant  el passatge bíblic de Judes i les 30 monedes. Li va faltar temps per a fer la gracieta de torn amb personalització inclosa. No obstant, l’estil de cadascú desvetlla, al cap del temps, qualsevol dubte que es pugui tenir sobre actituds i comportaments del tot impresentables, en especial si hom es vanta de treballar, suposadament, per a la ciutadania. L’addicció a un ego mal paït i la fatxenderia comporten riscos que no sempre estan sota control… I quan això passa, ja se sap…

Gairebé han passat vuit anys, però no deixa de ser una clara mostra d’intel·ligència emocional amb que sovint ens delecta la fauna política que suportem i, a sobre, mantenim. Tanmateix, tenir-les en consideració i actuar com a caixa de ressonància seria fer-los el joc i, en certa manera, assumir la condició de còmplices. En qualsevol cas, recordar certes aportacions a la cultura popular és una pràctica saludable que contribueix a mantenir la ment actualitzada.

I com que al cap i a la fi de recordar es tracta, malgrat no ser cap secret que la premsa dista molt de ser totalment independent com seria de desitjar, agrair la funció de les hemeroteques.

Per acabar, com en altres ocasions, no em puc estar de proposar unes frases que diuen molt de tot plegat…

“La política es el campo de trabajo para ciertos cerebros mediocres.”

Friedrich Nietzsche (1844-1900)

“La política es quizá la única profesión para la que no se considera necesaria ninguna preparación.”

Robert Louis Stevenson (1850-1894)

“Cuanto menos aporta un político, más ama a la bandera.”

Kin Hubbard (1868-1930)

“El político se convierte en estadista cuando comienza a pensar en las próximas generaciones y no en las próximas elecciones.”

Winston Churchill (1874-1965)

“Sólo soy, sólo sigo siendo una sola cosa: un payaso. Eso me pone en un plano más alto que cualquier político.”

Charles Chaplin (1889-1977)

“Cuanto más siniestros son los deseos de un político, más pomposa, en general, se vuelve la nobleza de su lenguaje.”

Aldous Huxley (1894-1963)

“Para el que no tiene nada, la política es una tentación comprensible, porque es una manera de vivir con bastante facilidad.”

Miguel Delibes (1920-2010)

Tal com va el país s’imposa una reflexió en profunditat, oi? Vaja, és el que penso.

Agost de 2024

Ben segur que els i les de la meva generació recordaran un tema que avui es qualificaria de “boom” musical: Me lo dijo Pérez.

Segons dades de la premsa de l’època, fou una de les cançons més exitoses de la dècada dels 60. S’afirmava que amb ella es va iniciar la cançó del “pop turístic”, amb l’aval, tot s’ha de dir, del Ministerio de Información y Turismo, titular del qual fou Manuel Fraga Iribarne, personatge incombustible per antonomàsia.

L’autor del tema fou Alberto Cortez, cantant i compositor argentí. I cal saber que Me lo dijo Pérez va triomfar al Festival de Palma de Mallorca de l’any 1965 malgrat quedar en segon lloc. Mochi i Karina, figures mediàtiques de l’univers musical espanyol de l’època van assumir la tasca de defensar la cançó.

En qualsevol cas, pura patxanga destinada al consum bàsicament de guiris i fans nacionals en plena canícula estiuenca. Tanmateix va suposar un èxit comercial com a conseqüència de la quantitat i varietat de versions que se’n van fer. Una de les més reeixides fou la del trio paraguaià Los tres sudamericanos.

Però deixem-nos d’històries i centrem-nos en l’actualitat… Concretament amb  la composició del Parlament Europeu arran de les darreres eleccions.

Els resultats han posat de manifest, i no és un fenomen nou, que qualsevol impresentable té la possibilitat d’accedir a ocupar un escó, la qual cosa comporta un estatus de privilegi en espera, sovint, d’una jubilació que hom pot qualificar de daurada. Al meu entendre, el fet de què aquestes situacions siguin  possibles i es repeteixin de forma recurrent, és conseqüència de la creixent degradació d’un sistema democràtic caduc que permet que la mediocritat s’instal·li en les burocratitzades institucions supranacionals, palesament inoperants perquè han renunciat als principis fundacionals.

I així ens va…

És per això que se m’ha acudit, a partir de l’èxit musical esmentat al principi, fer una versió actualitzada en clau humorística com a mostra de l’estat d’una  qüestió que ens hauria de preocupar.

Me lo ha dicho Alvise

¡Me lo ha dicho Alvise!

¿Qué te ha dicho Alvise?

Que se va pa Europa

Y estará encantado sentado en su escaño viéndolas pasar…

¡Me lo ha dicho Alvise!

¿Qué te ha dicho Alvise?

Que allí la alegría, de noche y de día, nunca tiene fin

Si vieras, me dijo: “cuantas diputadas en el hemiciclo para flirtear…

En el parlamento cobrando, ligando y encima con inmunidad”

Y yo que me muero por esas prebendas

Con eso de Alvise me pongo a pensar

En meter mis cosas en una maleta i marcharme p’allá

¡Me lo ha dicho Alvise!

Que se va pa Europa

Que es un cachondeo

Que la incompetencia bien remunerada es posible allá

Y yo que me muero por seguir su ejemplo

Con eso de Alvise me pongo a pensar

En meter mis cosas en una maleta i marcharme p’allà.

¡Me lo ha dicho Alvise!

…

Juny de 2024

Universitat de l’Experiència (UPC), curs 2023-2024, Martorell. Enguany és el segon que estic matriculat. Tot un encert. Espero poder continuar… Aquest curs però, està sent especial. Ho dic perquè he tingut l’oportunitat de participar com a conferenciant amb un tema que al marge de la meva professió, la docència,  m’apassiona: el teatre.

El dies 6 i 13 de febrer, vaig tenir el plaer d’explicar les meves idees i vivències en el marc del teatre d’aficionats, remarcant com a imprescindibles la serietat i el rigor; condicions inherents al teatre professional.

El títol de la conferència fou: Teatre: eina educativa vers el procés creatiu

Feta la presentació curricular, vaig incidir en les següents facetes de la meva trajectòria:

• Formació teatral autodidacta
• Vint-i-set muntatges dirigits
• Direcció infantil i juvenil en l’àmbit escolar
• Tallers de teatre (juvenils i adults)
• Experiències diverses en el camp de la interpretació

Tot seguit i després d’unes consideracions prèvies sobre l’educació en general, vaig entrar en matèria tot plantejant l’activitat teatral des d’una perspectiva polièdrica, pedagògica i didàctica. En aquest sentit he de dir també que, a modo de preàmbul, vaig considerar oportú fer un breu comentari sobre dos conceptes presents al llarg de tota la conferència: la pedagogia i la didàctica.

I a partir d’aquí, una proposta teòrica i pràctica alhora complementada per un col·loqui final.

La teoria:

Una frase per a reflexionar

“Si és necessari que l’art o el teatre serveixin per a alguna cosa, jo diria que haurien de servir per a ensenyar a la gent que hi ha activitats que no serveixen per a res i que és imprescindible que existeixin.”

Eugen Ionescu (1909-1994)

El meu concepte de teatre

El teatre és una activitat formativa i un exercici de responsabilitat compartida en què el jo i el tots s’han de conjuntar a partir de la lliure acceptació d’un compromís i de la implicació. Des d’aquesta òptica, considero que entès com a tasca col·lectiva, lluny de protagonismes individuals, afavoreix el desenvolupament personal i comporta sentir-se part essencial d’un engranatge equilibrat. Es tracta per tant, d’una eina educativa de vital importància.

Respirar teatre…

Us presento algunes (28) de les moltes frases que, al llarg de la història, han pronunciat personatges relacionats més o menys directament amb el món de la faràndula. Ben segur que us faran reflexionar.

El teatre com a eina educativa

• Aportacions d’aprenentatge: expressió oral, escrita i corporal, vocabulari, lectura mecànica i comprensiva, Mnemotècnia (exercici de la memòria), aprendre a estudiar, Prosòdia (expressió oral, accent, to i entonació), improvisació i estudis teatrals orientats a la professionalització.
• Aportacions actitudinals: superació de les “vergonyes” i/o de la timidesa, “posar-se a prova”, compromís, responsabilitat, solidaritat, disciplina, puntualitat, concentració, autocontrol, respecte, tolerància, autoestima, capacitat d’esforç i sacrifici, amistat coneixement del “jo” i acceptació de les “pròpies limitacions”, reflexió, descobriment de tendències artístiques i professionalitat.

Educar mitjançant el teatre

• Estar convençut de les seves possibilitats.
• Comptar amb els suports necessaris per tal de poder desenvolupar projectes.
• Elaborar un pla de treball, disposar dels elements necessaris per a poder-lo desenvolupar, portar-lo a terme i avaluar els resultats periòdicament per tal d’aplicar possibles mesures correctores.
• Fomentar, potencial l’activitat teatral i perseverar amb l’objectiu que se li atorgui el reconeixement que mereix.

La Teoria de l’equilibri

• Ens agrada fer teatre.
• Entenem el teatre com un divertimento.
• Volem integrar, és a dir, estem oberts a tothom.
• No som partidaris d’intervenir en cap mena de competició.
• Ens motiva l’agradable risc de donar alternatives i descobrir “talents”.
• Som receptius, pensem que tothom que participa pot tenir alguna cosa a dir.
• No ens agraden els protagonismes individuals.
• Valorem l’autocrítica i l’acceptació de les limitacions personals.
• Ens mou un esperit de superació
• Tenim tendència a “complicar-nos la vida” perquè creiem en aquests principis.

Feliu Formosa deia…

“Cal repetir-ho: el teatre és una arma cultural per a les masses. Arma vol dir mitjà, instrument; el teatre no és doncs un fi. A través del teatre hem d’aconseguir que les capes més progressives de la població s’adonin que han de conquerir, juntament amb altres coses, el mateix teatre; una tasca bastant complexa, perquè si encara no l’han conquerit, això vol dir que no l’han posat al seu servei. El teatre ha de reflectir la lluita; ha de preguntar i intentar de trobar una resposta als perquès d’aquesta lluita. Ha de transformar-se per a ésser capaç de transformar! Aquí tenim l’arrel d’allò que Bertolt Brecht anomenà dialèctica del teatre.”

El procés creatiu

• S’encén la “bombeta”!!!
• La tria de l’obra, l’adaptació i el repartiment.
• La direcció.
• La producció.
• La concepció de l’espai escènic.
• Música?
• L’equip tècnic: tramoia, il·luminació, so, vestuari, utillatge, perruqueria servei de funció, traspunt, publicitat, gravació…
• Els contactes…
• La presentació del projecte.
• La primera lectura.
• El pla de treball: calendari d’assaigs i representacions.
• Les fases: el treball de taula, l’escenari i la incorporació dels elements tècnics.
• Els assaigs generals i l’estrena.
• Estratègies que motiven.
• Més representacions…
• Les crítiques. Ai, les crítiques!
• “El sopar”

La pràctica

Entestat en demostrar que era possible desenvolupar totes les idees exposades, em va semblar oportú visionar i comentar la gravació de Vent de Garbí i una mica de por, obra i representada a El Casal d’Olesa de Montserrat el novembre de 2022 en base a una adaptació actualitzada a càrrec de qui signa l’article i d’en Llorenç Mimó, el meu inseparable company “d’aventures faranduleres”.

A títol informatiu, dir que l’obra fou escrita per na Mª Aurèlia Capmany (1918-1991), estrenada al Teatre Romea el 1968 i recuperada pel TNC el 2023.

El col·loqui

Per tal de potenciar i donar més ambient al col·loqui, vaig comptar amb la inestimable col·laboració de dos joves talents que apunten excel·lents maneres i que són el viu exemple dels “descobriments” esmentats a la Teoria de l’equilibri: en Marc Figueras i na Guida Boltà estudiants de segon de Batxillerat i quart d’ESO respectivament.

He de dir, amb orgull, que la seva simpatia, espontaneïtat i capacitat de resposta van causar l’admiració de l’auditori, perquè no només es van limitar a respondre a les moltes i variades preguntes que se’ls hi van formular, sinó que van saber transmetre el seu personal sentiment sobre el teatre. I això, al meu entendre, és d’agrair!

Març de 2024