Històricament, la fauna ibèrica ha propiciat l’aparició d’espècimens d’allò més curiosos. Passa però, que en els darrers temps n’hi ha que marquen la diferència per la seva estupidesa.

“O me lo dicen en español, o saldré”

Aquesta és la empàtica frase que ha etzibat la incommensurable Presidenta de la Comunitat de Madrid com a preludi de la Conferència de Presidents de les diferents comunitats autònomes a celebrar a Barcelona el dia 6 de juny de l’any en curs.

Una vegada més, fent gala i ostentació de la seva fatxenderia i animadversió malaltissa envers Catalunya, ja sigui per causes congènites o induïdes, s’ha posat en evidència. En qualsevol cas, no hauria de sorprendre, és més del mateix…

Doncs surti, surti i vagi-se’n a la merda!

A més de ser una ignorant -ho ha demostrat per activa i per passiva- és una estúpida a la qual, la ciutadania li importa “tres carajos” segons una de les moltes expressions que conformen la riquesa de la llengua castellana, perquè l’espanyol com a llengua no existeix. Parlar de llengua espanyola és una fal·làcia d’origen polític perquè a l’Estat Espanyol de llengües només n’hi ha quatre: el castellà, el català, l’euskera i el gallec. I malgrat que li sàpiga greu, totes són oficials. Així doncs… “Ajo y agua”.

Davant d’aquest panorama i després del show orquestrat a la Comunitat Europea per la “catalana” Dolors Montserrat i els seus acòlits, tinc curiositat morbosa per saber quina és la postura del PP de Catalunya, perquè un partit que diu tenir aspiracions de govern hauria de defugir determinats posicionaments… Tanmateix el problema de fons rau en què, políticament, la coherència és inexistent perquè, per damunt de qualsevol altra consideració priven els interessos, i no precisament els de la ciutadania. Suposo que m’explico, oi?

Així doncs, repeteixo: Isabel Díaz Ayuso, atès que la seva presència és ofensiva per als catalans i les catalanes de bé, aborígens o no, no cal que vingui, no cal que ens esquitxi. A casa nostra, de merda ja en tenim prou i no ens cal importar-ne més.

Juny de 2025

Ginebra (Suissa) segle XVIII. Fou l’any 1748 -quaranta anys abans d’esclatar la Revolució Francesa- que el filòsof i assagista francès Charles Louis de Secondat, baró de la Bréda i de Montesquieu, publicà L’esprit des lois.

L’obra és un tractat de teoria política i dret comparat. En ell recrea el model polític anglès, inspirat en el germànic, on defensava el concepte de separació de poders. Així doncs, l’única possibilitat de garantir les llibertats de la ciutadania es fonamentava en la total independència dels poders legislatiu, executiu i judicial en el marc d’una monarquia constitucional com la millor garantia enfront del despotisme.

Al “Reino de España” com a conseqüència d’ideologies immobilistes, de tarannà ranci i caspós, que interpreten la Constitució a conveniència amb discursos esbiaixats, som presoners d’una situació insostenible en què tots els indicadors apunten a un canvi d’època de conseqüències imprevisibles.

És per això que proposo tres frases del baró que tal vegada tinguin la virtut de promoure una certa reflexió malgrat sigui molt demanar…

“No hi ha pitjor tirania que la que s’exerceix a l’ombra de les lleis i sota el paraigua de la justícia.”

“Una injustícia feta a l’individu és una amenaça feta a tota la societat.”

“Per tal que no es pugui abusar del poder, és necessari que el poder aturi el poder.”

En qualsevol cas, atesa la realitat que ens envolta, no es pot negar que tenir un bon sentit de l’humor és saludable i que entre altres beneficis aporta higiene mental. A partir d’aquesta premissa i tal com està el país, proposo un exercici humorístic amb l’objectiu de fer una interpretació geomètrica de la situació que estem vivint o, millor dit, patint des de fa anys.

Geomètricament es defineix el triangle equilàter com aquell triangle que té els tres angles i els tres costats iguals. En el triangle equilàter, l’ortocentre, l’incentre, el circumcentre i el baricentre coincideixen en el mateix punt, punt que equival al centre de gravetat del polígon regular esmentat. Claríssim, oi?

Des d’un punt de vista estètic se’l pot considerar com el triangle perfecte. Si a més hi posem una dosi d’imaginació, a cadascun dels tres vèrtexs hi podem situar el poder legislatiu, el poder executiu i el poder judicial respectivament; tots tres equidistants i en perfecta harmonia, és a dir, en equilibri estable.

Els altres dos triangles, l’isòsceles i l’escalè, ni geomètrica ni estèticament, es poden considerar triangles perfectes, perquè en cap dels dos casos ni es manté la igualtat dels tres angles ni la dels tres costats, de la qual cosa es dedueix que no hi ha equidistància entre els tres vèrtexs, és a dir, entre els poders legislatiu, executiu i judicial. Ergo, no es pot parlar d’harmonia i, com a conseqüència, tampoc d’equilibri estable; més aviat el contrari. També claríssim, oi?

Conclusió: Montesquieu, devia fonamentar els seus postulats sobre la separació de poders en el triangle equilàter, per tant, tenir coneixements de geometria i haver de llegir L’esperit de les lleis haurien de ser requisits imprescindibles per a qualsevol que volgués ubicar-se en un dels tres vèrtexs i desenvolupar la seva funció – legislativa, executiva o judicial –  de manera harmònica, és a dir, en equilibri estable. Òbviament, qualsevol altra opció passa pel triangle escalè o el triangle isòsceles. Claríssim del tot, oi?

Juny de 2025

És l’estupidesa consubstancial a la espècie humana?

Al llarg de la història han aparegut homes, també dones, que han sigut clarividents. L’emperador romà Marc Aureli (121 – 180) digué: “Allò que no és útil per al rusc, no és útil per l’abella.” I Sir Winston Churchill (1874 – 1965):“El problema de la nostra època consisteix en què els seus homes no volen ser útils sinó importants.”

Davant d’aquestes dues afirmacions, i de moltes altres que seria feixuc recopilar, penso que sobra qualsevol comentari. Tanmateix, atès el nivell exhibit per descerebrats amb aspiracions d’estatista, d’analistes de via estreta i de la multitud de personatges impresentables que predominen, no és d’estranyar la gosadia de plantejar disquisicions sobre temes que, en més o menys mesura, ens afecten a tots malgrat les diferències i les distàncies que ens separen.

En qualsevol cas, segons Albert Einstein (1879 – 1955): “Hi ha dues coses infinites: l’Univers i l’estupidesa humana. I de l’Univers no n’estic segur.”

I el temps li ha donat la raó, perquè la quantitat d’estúpids que ens envolta, cada dia més i al pas que anem, pot arribar a ser incommensurable. Estúpids que, a més, tenen la potestat de prendre decisions transcendentals.

No faré un llistat dels conflictes bèl·lics i d’altra índole que s’estenen arreu del món ni de les luctuoses i nefastes conseqüències que se’n deriven, només cal fer un seguiment exhaustiu de la informació que ens arriba, que no és tota, per adonar-nos de la irracionalitat imperant, irracionalitat per acció, però també per omissió; perquè, de què serveixen els organismes internacionals si han perdut l’essència fundacional?

Davant de la barbàrie que ens envolta i de la inoperància exasperant per part de qui hauria d’assumir les responsabilitats que li són inherents pel càrrec que ocupa, s’arriba a la conclusió de què per manca de voluntat i també per covardia, la inacció és la norma. Així doncs, és de justícia reclamar i exigir que “s’abaixi la persiana de les paradetes” copades per ineptes ancorats en un sistema obsolet incapaç de resoldre cap dels molts problemes existents com a conseqüència de la seva flagrant estupidesa. D’exemples ens en sobren!

Maig de 2025

Sota el títol Ens ha deixat una bona persona, el dia 17 d’octubre de 2020 escrivia:

“El politòleg nigerià Kalu Ndukwe Kalu deia: “Quan mors, les coses que fas per a tu mateix desapareixen, però les que fas per als altres donen forma al teu llegat”.

A Olesa de Montserrat, el dia 15 d’octubre, a l’edat de setanta tres anys, ens va deixar una bona persona, un bon home, un home bo. No tocava. Trobarem a faltar l’Andreu Avel·lí Font i Pujol, però malgrat la seva absència, el seu record serà perenne.

Honest, compromès i responsable, humil per naturalesa, tranversal en el tracte, amant de la seva terra, emprenedor, activista de l’esport i la cultura. El basquet i el teatre li donaven vida. Quants records i quantes vivències compartides!

No hi ha cap mena de dubte sobre el llegat que heretem, perquè les actituds i comportaments que el caracteritzaven, així ho acrediten. En el darrer viatge vers l’eternitat, ben segur que el seu equipatge era pesant; és per això que el pas de l’Andreu per aquest món no haurà estat en va, ha tingut sentit. Ens ha deixat materialment, però el seu esperit segueix viu.

Descansa amic, descansa en pau Andreu!”

La carta fou publicada a EL PUNT AVUI el 8 de novembre i al periòdic mensual 08640 d’Olesa de Montserrat.

El diumenge dia 11 de maig de 2025, mitjançant el suport d’onze entitats olesanes, es va presentar un petit llibre titulat L’herència més valuosa. Quina bona iniciativa! Cada text reflecteix un tarannà, una manera de ser i de fer. De com era l’Andreu, una persona entranyable de la qual només se’n pot parlar en positiu.

Em sembla de justícia aquest reconeixement públic, al qual m’adhereixo sense reserves, perquè els que el vam conèixer i alhora vam tenir l’oportunitat de treballar amb ell en diferents àmbits -teatre en el meu cas- tenim un record inesborrable de com era.

En temps de mercantilisme on gairebé tot es quantifica, l’Andreu esdevé un referent d’altruisme, i per damunt de tot, d’humanitat.

Maig de 2025

“Les diferents civilitzacions es van succeint de forma cíclica, talment com passa als cicles biològics…” Això escrivia Alexandre Deulofeu i Torres (1903-1978) al seu llibre La Matemàtica de la Història.

Segons afirmacions de l’autor després d’estudis exhaustius, tots els períodes històrics passen per quatre fases: la federal, l’absolutista, la conservadora i la de decadència i desintegració. Aquesta successió es produïa de forma repetitiva i cíclica, així doncs, la conclusió a la qual va arribar fou que en base a la regularitat matemàtica existia la possibilitat de predir que podia succeir en el futur.

Posaré dos exemples prou significatius considerant el procés evolutiu experimentat des del punt de vista cronològic: Grècia i Roma com a fonaments de la nostra civilització. I em permeto suggerir la recerca d’informació exhaustiva, bona pràctica que desmuntarà conceptes falsos preconcebuts, esvairà possibles dubtes i el més important de tot, ampliarà coneixements que, com a ciutadans, cal tenir clars quan es tracta de posicionar-se.

GRÈCIA

Període  Prehel·lenic i Edat Fosca (abans del 800 aC)

Civilització Minoica a Creta

Civilització Micènica a la Grècia continental

Invasions dòriques

Època Arcaica (800 – 500 aC)

Ressorgiment de la cultura i el comerç

Primers Jocs Olimpics

L’Època d’Homer

Desenvolupament de la Polis o ciutat-estat grega

Època Clàssica (500 – 323 aC)

Batalla de Marató: Atenes venç Pèrsia

Batalles de Termòpiles i Salamina: Grècia resisteix la segona invasió persa

Edat d’Or d’Atenes amb Pèricles: Auge de la democràcia

Guerra del Peloponès entre Atenes i Esparta: Decadència de la supremacia d’Atenes

Execució de Sòcrates: Moment crucial en la filosofia occidental

Conquestes d’Alexandre el Gran: Expansió de l’Hel·lenisme

Període Hel·lenístic (323 – 30 aC)

Mort d’Alexandre el Gran: Inici del període hel·lenístic i fragmentació del seu imperi

Fundació de la dinastia Ptolemaica a Egipte per Ptolemeu I

Batalla de Corupedio: Última batalla de los diàdocs, els successors d’Alexandre el Gran

Conquesta romana de Grècia: Grècia es converteix en província del creixent Imperi Rom

Mort de Cleòpatra VII i final de la dinastia Ptolemaica: Egipte es converteix en província romana, marcant el final del període hel·lenístic

ROMA

Monarquia (753 – 509 aC)

Fundació de Roma per Ròmul i Rem

Regnat de Tarquini el Superb, últim rei romà

República (509 – 27 aC)

Primers cònsols i primers senadors. Primer setge etrusc

Creació del càrrec de Pontífex màxim. Segon setge etrusc

Creació dels càrrecs de dictador romà i mestre de cavalleria 

Creació del càrrec de qüestor

Substitució del càrrec de cònsol pel de tribú i creació del càrrec de censor

Anys d’anarquia: no s’elegeix cap magistrat

Derrota de l’exercit romà a la batalla de l’Àl·lia per parts dels gals i saqueig de Roma

Elecció del primer dictador

Guerres samnites

Primera Guerra Púnica

Derrota dels gals a la batalla de Telamó

Segona Guerra Púnica

Guerres macedòniques

Tercera Guerra Púnica

Conflictes socials i militars

Primer Triumvirat: Juli Cèsar, Pompeu i Cras

Segon Triumvirat: Octavi, Marc Antoni i Lèpid

Imperi (27 aC – 476 dC) 

Final de la República Romana i inici de l’Imperi Romà: Octavi s’anomena Cèsar August i es converteix en únic governant de Roma

Dinasties del Principat: Julioclàudia, Flàvia, Antonina i Severa

Crisi del segle III: Anarquia militar, Imperi de les Gàl·lies i Emperadors il·liris

Dinasties del Dominat: La Tetrarquia i Valentiniana

Imperi independent de Britània

Imperi Romà tardà: Teodosiana

Divisió de l’Imperi Romà: Teodosi 

Imperi Occidental 

Imperi Romà Oriental 

Caiguda de l’Imperi Romà d’Occident

Caiguda definitiva de l’Imperi Romà d’Orient        

Òbviament és clar que, a més de Grècia i Roma, se’n podrien afegir d’altres que confirmarien les afirmacions de l’autor: l’Imperi Carolingi, l’Imperi Espanyol, l’Imperi Rus, l’Imperi Napoleònic, l’Imperi Prusià, l’Imperi Austrohongarès, l’Imperi Britànic i l’Imperi Colonial Francès com exemples més representatius. En el marc d’aspiracions imperials, la Itàlia “feixista” i de l’Alemanya “nazi”, malgrat  les infinites calamitats ocasionades -paga la pena tenir memòria històrica- van tenir una resposta que, sortosament, va impedir la seva consolidació.

Així doncs, si hom té a l’abast la possibilitat de predir matemàticament i la construcció d’un món millor és factible, com s’entén que no s’intenti evitar recaure en els errors del passat? Conformisme, manca de voluntat, incompetència… O simplement és una qüestió “d’estupidesa humana i buidor existencial” tal com va escriure  Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) al final de Vent de garbí i una mica de por (1968).

En conseqüència, des d’una òptica realista, segons aquesta teoria i vist el panorama a nivell  mundial, cal preparar-se per tal d’afrontar el canvi de cicle que s’albira, perquè és evident que estem vivint temps de crisis profundes en tots els àmbits: decadència i desintegració d’un període que és imprescindible superar.                                        

Maig de 2025

“El món recompensa primer les aparences de mèrit que el mèrit en si mateix.”

Qui va escriure aquesta frase fou l’aristòcrata, militar i escriptor François de la Rochefoucauld (1613-1680), autor de Réflexions ou sentences et màximes morales.

A partir d’aquesta afirmació vull deixar molt clar que entenc el mèrit com aquella conseqüència de caràcter positiu que es deriva d’una activitat desenvolupada en un àmbit determinat. Així doncs, el  mèrit no es pot vincular de cap manera amb l’aparença perquè ambdós conceptes són incompatibles per no dir antagònics.

Dit això em vull centrar en la Creu de Sant Jordi, definida com una distinció de la Generalitat de Catalunya creada a partir del Decret 457/1981 de 18 de desembreamb la finalitat de «distingir les persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural».

Ignoro els criteris, suposadament actualitzats, que determinen el mereixement del guardó; en qualsevol cas, el que tinc molt clar és que han d’estar vinculats amb els valors que emanen de la catalanitat, perquè si no fos així, el seu valor quedaria totalment desvirtuat al derivar en un desprestigi per a la Generalitat com institució.

Si ja és més que discutible la quantitat de premis que es concedeixen a cada edició, molt més ho és veure com determinats personatges en són destinataris. De casos atípics guardonats des del principi se’n podria parlar àmpliament… Tanmateix si que paga la pena fer referència al 2024, any en què la senyora Àngels Barceló fou distingida amb la Creu de Sant Jordi. En base a mèrits de catalanitat? I enguany, sembla ser que la senyora Loles León també ho serà. També pels mèrits contrets en aquesta matèria?

Una institució que pretén generar prestigi ha d’entendre que aconseguir aquest objectiu només és possible mitjançant la credibilitat, és a dir, la coherència en el seu procedir. Si la Creu de Sant Jordi pretén ser una referència de la catalanitat de persones i entitats, cal actuar amb escrupolós rigor quan es tracta de seleccionar, tant per l’aspecte qualitatiu com quantitatiu.

Abril de 2025

El que fa temps vaig escriure té plena vigència i sens dubte ha iniciat un procés de deteriorament que serà molt difícil, per no dir impossible, reconduir. En qualsevol cas, el temps ho dirà…

Des de fa anys, de tant en tant acostumo a revisar textos que vaig escriure en moments concrets com a conseqüència d’algun fet puntual, esdeveniment o tema d’interès. L’objectiu no és altra que analitzar si el pas del temps ha modificat, o no, la meva manera de pensar i les possibles causes si es dóna el cas. Considero aquesta bona pràctica una mena de teràpia, un exercici que contribueix a la higiene mental i que afavoreix el fet de sentir-se actiu malgrat el pas dels anys.

És obvi que amb l’edat es produeixin canvis pel que fa a la percepció de tot el que ens envolta, no obstant, allò que és substancial requereix arguments molt convincents per a provocar algun canvi en la forma de pensar i d’actuar. Les actituds, els comportaments i els valors en són un bon exemple.

En aquest sentit he de dir que tot allò relacionat amb l’educació m’apassiona de manera especial, per tant, no és d’estranyar el meu interès recurrent per aquest tema i tot el que, d’una manera o altra, hi té a veure. Molt més quan es tracta de qüestions importantíssimes pel que fa a la ciutadania, de la qual, teòricament en depèn la governabilitat d’un país democràtic.

Partint d’aquesta premissa, en el fons i en la forma, considero del tot imprescindible la tasca pedagògica que ha d’assumir qualsevol persona que es dediqui a la política. Independentment d’ideologies, predicar amb l’exemple és l’únic camí per a tenir credibilitat i autoritat moral.

Tanmateix:

“Cada quien es como es, y ya bastante desgracia tiene” (José Luis Coll, 1931-2007)

Heus aquí cinc exemples prou clarificadors, cinc cartes publicades en diversos mitjans de comunicació:

1          El Congrés dels Diputats com entorn de treball (13/6/2017)

Se suposa que sus señorías – és un dir – van al Congreso de los Diputados  a treballar. Se suposa que quan es va a treballar, s’ha d’estar per la feina. Se suposa que si s’està per la feina no hi pot haver cap element de distracció a l’abast: llibres, revistes, diaris, tauletes, mòbils …

Pel què he pogut veure per televisió, una colla de señorías – entre elles més d’un ministre – s’han dedicat a omplir el temps amb activitats diverses que res tenen a veure amb les seves obligacions professionals, si és que el fet de dedicar-se a la política es pot considerar una professió. Normalment es parla de servei a la ciutadania, oi?

També he pogut constatar – una vegada més – la mala educació que impera a l’hemicicle: escons buits segons qui parla, desinterès pel què es diu,  comentaris en veu alta, aplaudiments en forma de claca,  xiulades … 

Tot plegat un espectacle lamentable que retrata a la perfecció  a una part de sus señorías, que haurien de tenir molt present que cobren de l’erari públic – sufragat per tota la ciutadania – per fer una feina que segons sembla, és de dubtosa o nul·la productivitat.

2          Portaveus de la mala educació (9/2/2018)

Una titulació, un màster o fins i tot un doctorat, no acrediten una bona educació, perquè la bona educació no es fonamenta en el nivell de coneixements que hom pot tenir, sinó en les actituds i en els comportaments respectuosos. De bell antuvi es diu que “per ser respectat cal respectar”, és ben senzill. Particularment, als meus 68 anys, encara tinc molt present com, des de petit, els meus pares em van ensenyar que una persona educada havia de tractar al proïsme amb respecte malgrat no li tingués cap mena de simpatia.

Entre d’altres, hi ha dos casos que són exemple inqüestionable de mala educació: Miguel Angel Rodríguez i Rafael Hernando, portaveus dels governs de José Mª Aznar i Mariano Rajoy respectivament. Amb aquests dos personatges, la falta de respecte mostrat de forma recurrent envers l’adversari polític va arribar i arriba a cotes difícilment superables, per bé que en política, sembla ser, tot és possible. Les hemeroteques poden donar fe de les seves desafortunades i múltiples intervencions, a partir de les quals es podria escriure un manual de com no ha de comportar-se una persona, molt menys si exerceix un càrrec públic.

És de suposar que en la seva situació, haurien de ser un referent per a la ciutadania, que haurien de fer pedagogia de la bona educació malgrat diferències, discrepàncies i disconformitats amb ideologies i maneres de fer alienes; però sovint perden les formes deliberadament per alimentar el seu ego i per donar satisfacció a una “claca” que aplaudeix els seus improperis, ben segur premeditats.

“Educació és quelcom que rep la majoria, que molts transmeten i que pocs tenen” (Karl Kraus, 1874-1936)

3          El càrrec de portaveu i l’educació (4/6/2019)

El portaveu d’una organització és el responsable de dirigir-se als mitjans de comunicació, per tant, el titular del càrrec ha de donar una bona imatge; en conseqüència, de les “formes” que exterioritzi en depèn el seu prestigi personal i el del col·lectiu al qual representa. És per aquest motiu que la “mala educació” no hi té cabuda.

Ja fa una colla d’anys, Miguel Àngel Rodríguez -portaveu del govern de José Mª Aznar– es va distingir en aquest sentit; les seves intervencions podrien inspirar perfectament un manual de com no s’hauria de comportar un portaveu. Més recentment, Rafael Hernando -portaveu del govern de Mariano Rajoy– va demostrar ser un perfecte deixeble de l’anterior. I pel que sembla, enguany des del seu càrrec al Senat, persevera en el seu lamentable comportament. En qualsevol cas és evident que “d’on no n’hi ha no en raja”.

Considero que un portaveu hauria d’aprofitar la seva posició per fer pedagogia de les idees que representa amb la dialèctica més escrupolosa possible. Un discurs basat en l’insult, la mofa, la provocació…, el desqualifica i no fa altra cosa que mostrar la misèria humana del propi personatge, de qui l’ha designat i dels que en són còmplices amb el seu silenci.

4          Exhibició de la mala educació a la bancada i de fatxenderia a la tribuna d’oradors (6/1/2020)

Espectacle lamentable al Congrés de Diputats. Sensació de vergonya aliena. Des de ja fa temps, massa, la bancada s’ha convertit en l’espai escènic de la mala educació i la tribuna d’oradors en el prosceni de la fatxenderia. Només hi falta el fossat d’orquestra perquè l’espectacle sigui complet.

Al llarg d’aquests darrers dies s’ha pogut comprovar com el debat d’investidura s’ha convertit en una astracanada protagonitzada bàsicament per personatges que tenen el tractament de señorías, però que a la pràctica, les seves actituds i els seus comportaments són propis d’impresentables.

A destacar les actuacions de sus señorías -tractament per imperatiu legal i citats per ordre alfabètic-  Santiago Abascal, Inés Arrimadas i Pablo Casado. A més de mala educació i de fatxenderia, han fet gala dels “valors” dels quals són portadors, “valors” aquests, que haurien de fer obrir els ulls a la bona gent de tota Espanya, persones que, amb independència de la seva ideologia, tenen sentit democràtic i que ben segur rebutgen el fons i les formes d’una dreta retrògrada que no ha evolucionat ni vol fer-ho, perquè en realitat és l’hereva d’un passat luctuós.

Estic segur que aquest trio de señorías i la seva claca parlamentària, subscriurien la proclama que José Mª Gil-Robles va etzibar a les Corts el 1936: «Hay que ir a un Estado nuevo, y para ello se imponen deberes y sacrificios. ¡Qué importa que nos cueste hasta derramar sangre! […] Para realizar este ideal no vamos a detenernos en formas arcaicas. La democracia no es para nosotros un fin, sino un medio para ir a la conquista de un Estado nuevo. Llegado el momento el Parlamento o se somete o le hacemos desaparecer».

5          Quan hom deixa de ser graciós (22/3/2022)

És un fet constatat que en l’ecosistema polític, amb massa freqüència, afloren personatges que es poden qualificar de curiosos per no dir extravagants. Són espècimens  que per alguna raó destaquen en el marc de la mediocritat que predomina i que dotats d’un tarannà que en un principi pot fer gràcia, el cert és que a mesura que passa el temps acostumen a posar-se en evidència, a mostrar les seves capacitats reals, més aviat mancances… és a dir, ben poca cosa, gairebé res de res.

Tanmateix, temporalment són útils per a entretenir la claca i omplir portades, fins que l’obsolescència els fa formar part de la col·lecció de premiats amb algun càrrec ben remunerat i amb pocs maldecaps. D’exemples n’hi ha un munt…

El més recent però el tenim en Gabriel Rufián, que afavorit pel partit i després d’uns inicis qualificats de trencadors en la tan airejada nova manera de fer política, de forma progressiva i inexorable, ha anat caient en la mediocritat més supina fins arribar a ser patètic.

“És millor romandre sense dir res i semblar ximple que xerrar i dissipar els dubtes definitivament” (Groucho Marx, 1890-1977)

Des de fa massa temps, vista la deriva que ha pres la política, podem constatar que enguany les males maneres no només es mantenen sinó que van en augment de forma preocupant. Tot indica que la gran majoria de la “classe política” se sent còmoda immersa en un ambient del qual són exponents els personatges citats. Com diria Ramón María del Valle-Inclán (1866-1936), tot plegat esperpèntic.

Abril de 2025

A finals del 2020 escrivia:

“Des de molt abans d’accedir a la Casa Blanca, Donald Trump ja va donar mostres del seu tarannà: arrogant, prepotent, fatxenda, dictatorial, mentider, racista i especialment fastigós pel que fa a les seves opinions i referències envers les dones…Tot un cúmul de “qualitats” inherents a certa tipologia d’individus. En definitiva, un personatge impresentable que, el 2017, va aconseguir la presidència dels Estats Units. Quina vergonya per a la institució de la qual en George Washigton en fou el primer president (1789).

Òbviament, això no hagués estat possible sense la confluència d’una colla de factors determinants: l’ús tòxic de les xarxes, la cort d’acòlits incondicionals, la indústria de l’armament, els poders fàctics habituals… i per completar el retaule, un element submís en aparença i alhora intrigant: el gendre.

Atès l’estil de l’actual president, no ha d’estranyar la demostració de petulància al proclamar-se guanyador de les eleccions abans del recompte final, i tampoc les rebequeries, típiques de criatura consentida, a mesura que els recomptes anaven confirmant les possibilitats del seu opositor Joe Biden.

Malgrat li costi pair-la, per un mínim de dignitat, Donald Trump hauria d’assumir la derrota i, per no denigrar la figura institucional que representa, comportar-se degudament fins a concloure el traspàs de poders. En aquest sentit, hauria de ser molt conscient de què el món sencer estarà a l’expectativa de tot el procés. A Donald Trump li hauria de preocupar com passarà a la Història.”

…

Hem arribat al 2025 i des de llavors els esdeveniments s’han anat succeint de forma vertiginosa i sovint inexorable… En qualsevol cas, el fet substancial i no precisament positiu, és que el mateix sonat ha tornat a aconseguir la presidència, des d’on, en base al seu tarannà, fa i desfà exclusivament per interessos econòmics i d’altres, probablement inconfessables, amb tot el que això comporta.

Abocats a les conseqüències que s’albiren de cara al futur, és del tot imprescindible un posicionament clar i contundent del conjunt dels països democràtics per tal d’emprendre accions concretes amb l’objectiu de reconduir una situació d’àmbit mundial inadmissible i intolerable. Al marge de discursos estèrils i en base al dret internacional, també cal replantejar-se qüestions de vital importància, en especial, l’eficàcia de la pràctica diplomàtica i la utilitat de les institucions supranacionals.

Dubto que les persones de bé dels Estats Units i de la resta del món comparteixin els postulats i les formes de qui ostenta la presidència del país, perquè si fos així, significaria que l’espècie humana, malgrat considerar-se racional, està immersa en un procés de decadència i degradació difícil de reconduir.

Ja fa massa temps que la manca de líders a nivell mundial i la renúncia a ideologies constructivistes, han possibilitat arribar a situacions com les que estem patint. Personatges sovint estrafolaris, aprofitats del sistema i sense escrúpols, han obviat que el respecte a la dignitat de les persones i a les nacions d’origen són valors irrenunciables que cal preservar i defensar, costi el que costi, per damunt de qualsevol altra consideració.

“Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets. Són dotats de raó i consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.”

Article 1 de la Declaració Universal de Drets Humans (1948)

Març de 2025