“Y es que yo… la, la, la, la… soy un truhán , soy un señor…”

L’any 1976, naixia a Bilbao el que amb els anys s’havia de convertir en un personatge d’aquells que es poden definir com a “penques”. Heus aquí alguns dels atributs característics d’un penques: barrut, descarat, galtes, insolent, pocavergonya…

Sembla ser que el personatge es va llicenciar en Sociologia a la Universitat de Deusto, cosa que, com en altres casos de l’ecosistema polític, es podria posar en dubte. I és que en aquest país, el tema de les titulacions acadèmiques en determinades esferes de l’àmbit que ens ocupa, i ens hauria de preocupar,  ja sabem com funciona… És de lamentar que tinguem un munt d’exemples que no s’han aclarit i dubto que s’aclareixin.

Tanmateix, una cosa és la formació acadèmica que hom pugui tenir i una altra la qualitat com a ésser humà. I no és cap novetat que sovint, de paral·lelisme res, ans al contrari, la divergència és manifesta.

Sobre el “penques” en qüestió i a tall d’anècdota més que significativa, dir que  conseqüent amb la seva ideologia, el 2019 va tenir la santa barra de reivindicar el servei militar obligatori, malgrat que ell se’n va lliurar gràcies a tres pròrrogues i algun que altre tripijoc. Tot un exemple d’autoritat moral, oi?

De família acomodada, es va afiliar al PP als 18 anys, la qual cosa significa que no ha treballat mai, perquè el fet de dedicar-se a la política, professionalment, no implica ni comporta haver de treballar. Quin greu problema suposaria per a les rèmores que viuen dels sistema!

I per a il·lustrar la trajectòria del personatge, heus aquí un extracte de la seva “vida laboral”:

Càrrecs interns al PP

1996   Ingressa al Comitè Provincial del PP d’Àlaba i des del 1999 forma part del Comitè Executiu.

2000   Elegit president de Nuevas Generaciones del PP al País Basc fins el 2005. Durant aquest període també va ser membre de la Junta Directiva Nacional del PP.

2005   Secretari d’Educació del PP basc.

2013   Membre de l’Executiva del PP del País Basc. Aquest mateix any es dona de baixa (diferències substancials amb la cúpula del partit).

Càrrecs institucionals

1999   Regidor del PP a l’Ajuntament de Llodio (Àlaba) com a substitut.

2001-2005    Elecció per al càrrec de regidor de l’Ajuntament de Llodio.

2003-2004    Membre de les Juntes Generals d’Àlaba.

2004   Ocupa un escó al Parlament Basc com a substitut.

2005-2009    Repeteix com a substitut.

2011   Torna a repetir com a substitut fins que se l’obliga a renunciar per discrepar de la línia oficial del partit.

És evident que durant aquest llarg període “ocupacional” no destaca especialment per una activitat significativa, el seu paper és més aviat de figurant, per la qual cosa és clar que la seva carrera política al País Basc es pot donar per acabada.

Però això no suposa un punt i final, ans al contrari. El 2008, al Congrés del PP a València, juntament amb Aleix Vidal-Quadras i altres delegats, presenta una esmena referent a la política del partit pel que fa als partits nacionalistes. Segons el grup promotor, l’única manera de preservar la “unitat nacional” era eliminar els partits nacionalistes de la Constitució (2009).

El 2012, en una sortida de to de les habituals, davant l’anunci del final de la lluita armada d’ETA, deia: “Prefereixo seguir portant escorta a què Espanya es trenqui”. Una demostració més del tarannà del personatge.

El 2006 crea DANAES (Fundació per a la Defensa de la Nación Española) i n’és President fins el 2014. Finalment, aquell mateix any funda VOX i a partir d’aquí penso que no paga la pena continuar amb la seva història personal (reelegit president del partit el 2024 fins el 2028) però sí remarcar els principals objectius del partit que fins avui, dirigeix al seu antull i que aspira a ser una alternativa de govern:

• Acabar amb l’alternança del PP i el PSOE
• Regeneració democràtica
• Apropar la democràcia a la ciutadania
• Defensar la unitat d’Espanya
• Acabar amb les Autonomies
• Política antiterrorista contundent
• Combatre la immigració
• Propiciar l’economia lliure
• Prohibició de l’avortament
• Mantenir la monarquia

Tota una declaració d’intencions expressada amb diàfana claredat, aparentment sense lletra menuda i a l’empara d’un sistema plenament democràtic -és un dir- en caiguda lliure.

“Truhán” segur que sí, senyor, ni pensament, la, la, la, la…

Octubre de 2025

Químicament, un catalitzador és una substància que incrementa la velocitat d’una reacció química. Tanmateix, cal distingir entre catalitzadors positius i catalitzadors negatius; els primers, nomenats promotors, augmenten la velocitat, mentre que els segons, nomenats inhibidors, la disminueixen. Remarcar que en un procés reactiu, el catalitzador modifica la velocitat però no es consumeix.

El concepte de catalitzador fou proposat pel químic suec  Berzelius el 1836. A tall d’interès cultural, remarcar que va ser membre de la Real Acadèmia Sueca de les Ciències i que juntament amb Boyle, Dalton i Lavoisier es considera un dels fundadors de la química moderna.

Però deixem la química i centrem-nos en la llengua…

Amb la publicació dels Decrets de Nova Plana (1707-1716) s’inicià un conflicte que ha arribat als nostres dies havent superat tota mena d’entrebancs al llarg de tres segles. El fet puntual però, la realitat ho corrobora de forma incontestable, és que la llengua catalana està en una situació de més perill que mai.

La pregunta clau és: per què?  

Heus aquí on rau el problema de fons; així doncs, per què flagel·lar-se mirant el passat? El cert és que no té sentit, i encara menys, culpabilitzar exclusivament un suposat “enemic exterior”. Cal fer autocrítica, autocrítica en profunditat. La qüestió és si existeix la predisposició necessària…

Caldria remuntar-nos al Congrés de Cultura Catalana (1975-1977) per veure com aquell desig, aquella empenta, aquella força… es van anar canalitzant mitjançant actuacions concretes plenes de contingut: “La Norma” (1982) i el Consorci per a la normalització lingüística CPNL (1988) en són dos bons exemples a banda de les múltiples iniciatives de caràcter privat orientades en el mateix sentit (publicacions, tallers, recitals, concerts, representacions teatrals…).  

El conjunt de totes aquestes accions, i possiblement de moltes més de caràcter anònim, va incidir positivament sobre l’ús del català talment com si es tractés d’un catalitzador.

Però amb el pas del temps es va anar a parar a un estat de confort en què aparentment tot s’havia aconseguit… Quin greu error! Tanta feina feta desaprofitada per a desembocar on som…

És cert que la irrupció de C’s en el panorama polític (2006) va suposar una forta patacada pel que fa al tema lingüístic. La confrontació permanent va aconseguir els objectius pels quals s’havia constituït el partit taronja i la discòrdia es va instaurar en tots els àmbits creant un clima tòxic, per motius de llengua, com mai s’havia conegut. Tanmateix, els fets i el temps van posar en evidència la realitat del partit fins a convertir-lo en residual. El mal però ja estava fet.

Malgrat tots els esdeveniments de caràcter negatiu acumulats, per honestedat, és imprescindible admetre que les causes de la situació actual emanen dels  “entorns de proximitat”. És un fet constatable que l’ús social del català disminueix, i en aquest aspecte, part de la responsabilitat recau en una ciutadania que, per diversos motius n’ha relegat la seva utilització com a pràctica habitual, es tracta per tant de la renúncia a la normalitat. Urgeix doncs un canvi d’actitud, perquè no podem relegar la nostra pròpia llengua. Si s’arribés a donar el cas, de què hauria servit la lluita d’aquells que ens van precedir mantenint-se ferms en la defensa d’allò que ens identifica i cohesiona?

Paral·lelament però, l’administració ha d’activar tots els recursos a l’abast per afavorir i protegir l’ús de la llengua en tots els àmbits, especialment l’educatiu. Pel que fa als partits polítics de caire catalanista, és hora de què es posicionin sense ambigüitats i sumin esforços en el sentit més estricte de la paraula. Cal repetir una i altra vegada que el català és la llengua pròpia de Catalunya? És evident que res no ens vindrà donat, perseverança per a guanyar i mantenir, aquest és l’objectiu.

Plantejo aquesta qüestió perquè amb motiu de la Diada, el president del PP a Catalunya, va tenir la barra de dir que el castellà també és llengua pròpia del nostre país. Ignorància d’Alejandro Fernández segur que no és, però en política ja se sap… En aquesta matèria, sí que els partits no catalanistes mantenen els seus postulats.

D’altra banda, sentències com la del 25% i la darrera del TSJC constitueixen atacs frontals que, juntament amb campanyes orquestrades sistemàticament, actuen com a catalitzadors negatius del català.

Així doncs, podem concloure que, amb independència de l’origen o procedència, mentre qui viu a Catalunya no prengui consciència real de la importància que té mantenir la llengua pròpia en tots els àmbits, haurà d’assumir el que el futur ens depari.

En qualsevol cas, malgrat els “inhibidors”, la llengua catalana seguirà el seu camí perquè la “catalanofòbia” ho té cru davant de posicionaments com el d’Aitana Bonmatí en rebre la seva tercera Pilota d’Or. Tot un exemple de dignitat a seguir per a qui encara tingui dubtes…

Setembre de 2025

Res de nou. Presència mediàtica aplaudida, ben segur, pel seu club de fans. Abillada amb una kufia palestina (mocador) com a complement ocasional per a navegar vers Gaza… A bord de la nau capitana, tot un mascaró de proa. Escenificació al seu estil!

No és la primera vegada, ni serà l’última, que escric sobre un personatge que per a mi és font d’eterna inspiració.

El setembre de 2024 escrivia La “dolce vita”, però no la de Fellini. L’article recollia quatre fragments de quatre cartes enviades a diferents mitjans de comunicació, dues d’elles publicades:

Professió: ”cantamañanas”, setembre de 2019, publicada a El Periódico

Ada Colau: protagonista vocacional, maig de 2020

Ada Colau, entabanadora “cum laude”, agost de 2020

Colau, Valls i la Dansa Apache, setembre de 2020, publicada a El Periódico

Qui no recorda els seus temps reivindicatius a la ràdio i a la televisió? Qui no recorda quan va dir que no es dedicaria mai a la política? Qui no recorda la seva retòrica i els seus discursos buits de contingut? Qui no recorda els tripijocs per aconseguir ser alcaldessa? Qui no recorda…?

Ada Colau no és precisament el paradigma de la coherència i de l’honestedat, però sí de les ànsies de protagonisme a qualsevol preu. Quin goig sortir a la foto! I és que quan s’ha tastat el poder, és molt difícil  distanciar-se’n, perquè, on anar? Què fer si no hi ha ofici i s’ha perdut el benefici?

És clar que en perdre el protagonisme que tant li agradava, va escenificar una fugida sota el pretext d’anar-se’n a Itàlia a treballar pel municipalisme, amb la intenció però, de recuperar l’alcaldia de Barcelona el més aviat possible. Heus aquí la veritable raó d’un exili temporal al país de la pizza per excel·lència.

Vull pensar que recuperar l’alcaldia de Barcelona no deixa de ser una entelèquia i que la ciutadania serà prou intel·ligent com per no atorgar el seu vot a un personatge que, sorgit del no res però aprofitant la seva retòrica populista, va saber situar-se en un lloc de privilegi, afavorida per una trepa d’afectes que es delia per a ocupar quotes de poder i aparèixer als mitjans de comunicació.

Però quan tot és una façana perquè res és substancial, passa el que els  succeeix als “ídols amb peus de fang”: cauen sense remissió. Molt més quan les mancances dels suposats ídols posen de manifest la seva obsolescència.

Colau segueix sent Colau, però ja no cola.

Setembre de 2025

“Ai, de vosaltres, malvats, que sou com les sepultures; pel defora emblanquinats i per dintre podridures! […] Doncs jo us dic de veritat, que farà caure el Senyor, damunt de la iniquitat d’aquesta generació tota la sang innocent que per damunt de la terra és vessada impunement per odi, venjança i guerra […]  Serpents, raça d’escurçons, perquè sou gent corrompuda veuran les generacions la vostra raça perduda. Sense pàtria, sense res, i arrossegant com un pes la sang del just …”

La Passió d’Olesa de Montserrat

Davant la indignació que m’envaeix tant per la situació a Gaza com per la inoperància de les institucions i organismes internacionals, tot plegat una falta d’humanitat injustificable, he sentit la necessitat d’aprofundir sobre una colla de qüestions que sempre m’han interessat però sobre les quals només tenia un coneixement de caire general.

La idea, gens fàcil, és arribar a poder entendre com el procedir inhumà de Netanyahu i els seu acòlits, dels qui els donen suport o bé els justifica, pot arribar a les cotes de degeneració com les que els mitjans de comunicació ens aporten des de ja fa massa temps. Les imatges d’una realitat esfereïdora ens entra a casa i ens interpel·la… Imatges que són un reflex d’esdeveniments, d’infame recordança, propiciats pel nazisme a l’Alemanya del Tercer Reich (1933-1945).

De tota la barbàrie nazi, cal destacar entre d’altres, el tracte que van sofrir les comunitats jueves de tot el continent europeu i les conseqüències que va comportar per a tots el que van poder sobreviure a un holocaust que, per a determinats sectors, mai va existir malgrat els testimonis de les víctimes, algunes de les quals encara viuen.

Així doncs, la pregunta clau és: com és possible que els mandataris de l’Estat d’Israel es comportin com els jerarques i capitosts -criminals de guerra- que van abocar Alemanya al desastre?

Sembla impossible que fets tan luctuosos puguin tornar a repetir-se! Ras i curt, una vegada més, la suposada racionalitat de l’espècie humana es posa en qüestió.

Atesa l’extrema gravetat de la situació i amb l’objectiu d’intentar  fer una anàlisi mínimament entenedora, que no justificable d’aquests comportament, penso que s’ha de partir dels textos sagrats del judaisme històric: la Torà i el Talmud.

La Torà o Pentateuc recull la llei i el patrimoni que defineix el poble israelita. Consta de cinc llibres: Gènesi, Èxode, Levític, Nombres i Deuteronomi.  El judaisme identifica la Llei amb la Torà.

El Talmud és un compendi literari que conté discussions rabíniques sobre la llei, l’ètica, les tradicions, les llegendes i les històries respectivament. Constitueix el fonament de la legislació, de les tradicions i de la moral judaica.

Pel judaisme es consideren transcripcions fidedignes de l’antiga cultura oral del poble d’Israel. No obstant això, la diferència rau en què la tradició considera que la Torà fou dictada per Déu al profeta Moisès, mentre que l’escriptura del Talmud s’atribueix als antics estudiosos rabínics.

En qualsevol cas, cal deixar molt clar que pel judaisme, les tradicions orals i escrites tenen la mateixa importància. Així doncs, al llarg dels segles de la Diàspora, l’estudi i l’aprenentatge del Talmud esdevingué  el factor fonamental de persistència de les formes de vida jueva arreu del món.

Però com en tota doctrina, i el judaisme no és cap excepció, els continguts (lleis, principis ètics, tradicions, llegendes i història) són susceptibles de ser interpretats, en conseqüència, a poder ser tergiversats en funció d’interessos espuris, perquè si no, com encaixa el pensament que emana de les següents frases judaiques amb el que està passant a Gaza:

“Amaràs el proïsme com a tu mateix”

“La pau és per al món el que el llevat per a la massa”

“El món desapareixerà no perquè hi hagi massa humans, sinó perquè hi ha massa inhumans”

De tot plegat, hom pot arribar a la conclusió de què qualsevol creença o ideologia es pot pervertir en nom del que convingui… D’exemples anem sobrats, molt més quan els dèficits de lideratge i la manca d’estatistes en el sentit estricte de la paraula, han desaparegut del mapa polític mundial.

Sens dubte que estem vivint un final d’època, el problema rau en què no s’albira la més mínima llum al final del túnel. Esperem que les futures generacions facin una lectura racional de la història, esmenin errors del passat i del present, i siguin capaces d’imposar el seny  per a la construcció d’un món en què la violència no hi tingui cabuda.

La paradoxa és que històricament el judaisme considera que el poble d’Israel és l’escollit per Déu. Com per a reflexionar-hi profundament, oi?

Setembre de 2025

Per si ha passat per alt, cosa que no fóra d’estranyar atès el borreguisme de la societat en què vivim, voldria fer notar que la ministra d’Economia, a la mínima ocasió, quan es parla del “finançament singular” per a Catalunya, si és que algun dia arriba a haver-n’hi, no es cansa de repetir que totes les Comunitats Autònomes en seran beneficiàries “sense cap mena de privilegi”.

Aquest matís és prou important com per a donar per fet que el suposat “finançament singular” per a Catalunya, tindrà caràcter de pluralitat. Recuperant expressions del passat, una reedició del “café para todos”… Com anècdota, em permeto recordar que l’autor de la frase fou Manuel Clavero, ministre adjunt per a les Regions entre el 1977 i el 1979 (Transición) sent Adolfo Suárez President del govern central.

Així doncs, considerant que la qüestió ve de lluny, estic convençut que els esdeveniments aniran confirmant que no s’ha avançat gens ni mica en aquesta matèria, ans al contrari. I és que progressar és difícil quan hi ha manca de voluntat… Bé, ja se sap, especialment envers Catalunya.

Tanmateix, la publicació de les balances fiscals de les Comunitats Autònomes, esvairien qualsevol dubte sobre els suposats “privilegis” catalans. Però atès que els números no tenen discussió racional possible, no interessa que la ciutadania de l’Estat disposi d’aquesta informació. S’entén, oi? Perquè, quants bocamolls haurien de callar davant l’evidència? Sobre aquest tema em permeto recordar que la darrera publicació fou el juliol -curiosament període estival- del 2008 amb dades del 2005.

Agost de 2025. Vacances… Bona part de la ciutadania de viatge complint el ritual de cada any. La resta, conformats i a casa… En qualsevol cas, un bon moment per a donar cert tipus d’informació d’interès general. Tot ben calculat, pura estratègia perquè, en política, res és casual.

Però deixem-nos d’elucubracions i centrem-nos en el tema que ens hauria de preocupar…

La presa de pèl s’ha consumat. Salvador Illa, des de la Xina ha assegurat que la Generalitat assumirà la gestió sencera de l’IRPF el 2028.

“Us he cridat a deshora perquè el cas és molt urgent, no podem perdre un moment […] Com que el poble és infantil i no sap què li convé, tots nosaltres hem der ser […] Per això sou tots aquí en hora tant avançada, la nostra causa és sagrada…”

Així començava, abans de la darrera reforma, el quadre de la Borrascosa sessió del Sanedrí de La Passió d’Olesa de Montserrat, on Caifàs posava de manifest el concepte que tenia de la ciutadania…

Hom es pot preguntar que hi pinta aquest fragment del Drama Sacre, oi?

Doncs bé, considerant la perversió del llenguatge a la qual s’ha arribat, és clar que es tracta d’una metàfora. Perquè estava cantat que el “finançament singular” seria una presa del pèl en tota regla per més manifestacions grandiloqüents  escenificades pel President de la Generalitat, la Consellera d’Economia i Hisenda i demés corifeus de torn. Probablement el poble “és infantil i no sap què li convé” però la “causa”, en cap cas és “sagrada”, urgent i interessada sí per a l’estament polític.

I ja per acabar, heus aquí un fragment d’una carta que vaig escriure el febrer de 2021 a la secció de cartes al director de diversos diaris:

“… L’Efecte Illa és simplementun eslògan publicitari orientat a promocionar la candidatura de l’exministre de Sanitat Salvador Illa a les properes eleccions del 14 de febrer. D’ençà del seu nomenament per part de l’aparell del  PSC, amb el vistiplau del PSOE -condició  sine qua non- com a candidat a la presidència de la Generalitat, l’anomenat Efecte Illa -venut com a màgic-només es pot interpretar en clau de moda transitòria de conveniència, que passarà a formar part del cementiri d’eslògans electorals tant bon punt s’hagi acabat la campanya. Res més en absolut.”

Després de set anys, alguna novetat?

En qualsevol cas:

“Sempre n’hi ha que troben noses i veuen carrers estrets…” (frase d’ús popular de molts olesans, procedent també del text de La Passió)

Agost de 2025

“… Al final las obras quedan, las gentes se van. Otros que vienen las continuarán, la vida sigue igual…” (Julio Iglesias, Festival de Benidorm 1968, cançó guanyadora).

Que ningú pensi que la motivació que m’ha portat a escriure aquest article ha sigut el fet de què Julio Iglesias fós el guanyador de la desena edició del festival esmentat. La idea neix del títol i del missatge -res canvia malgrat el pas del temps- de la tornada del tema que va composar i interpretar l’espanyolíssim cantant.

M’explicaré…

La vicesecretaria de Movilización y Reto Digital del PP, Noelia Núñez, ha admès l’equivocació (equivocació ?) que consta a la seva fitxa personal publicada al Congreso de los Diputados sobre els seus Estudis i ha dit que malgrat no haver-los acabat, pretén reprendre’ls. Però el millor ha sigut la frase amb la següent afirmació: “Nunca he tenido intención de engañar a nadie”.

El cert és que no m’ha vingut de nou. De fet, de casos que aniran apareixent segons convingui n’hi deu haver un tou. Perquè quan certs espècimens entren en  política, ja se sap…

És per això que he recuperat un article  titulat Màsters i currículums que vaig escriure el 2018.

Deia:

“Vull expressar el meu reconeixement a l’alumnat de Secundària per com afronten els treballs de síntesi, en especial als i les alumnes de Primer d’ESO per la dificultat que això suposa tot just sortint de Primària; també el meu reconeixement a l’alumnat de Batxillerat pels treballs de recerca com experiència prèvia a futurs reptes: treballs de grau, màsters, tesis i d’altres. Tots ells aniran conformant un currículum orientat a la vida professional i, el que és més important, a la realització com a persones; persones que representen el futur per a les noves generacions.

Malgrat estar jubilat, desprès més de quaranta anys com a docent segueixo mantenint l’interès pel món educatiu, per la qual cosa considero que és indignant, ofensiu i inadmissible, pels estudiants en especial, que es donin casos com els de Cristina Cifuentes i Pablo Casado. Però sembla ser que la cosa no acaba aquí, que n’apareixeran més, i que els implicats estan enquadrats en altres  formacions polítiques. Siguin de dretes, d’esquerres o de ves a saber, personatges d’aquesta mena que,  juntament amb els seus correligionaris, no tenen altra argumentació que la llei i la legalitat. Més que esmentar reiteradament l’Imperi de la Llei, haurien fer referència a l’Imperi de la Indecència, del qual en tenen perfecte coneixement perquè formen part de les llistes de “grimpaires”  d’un sistema que possibilita conductes inadmissibles per a les persones honestes.

Pel que fa a les autoritats acadèmiques (autoritats?) implicades en aquests afers, una bona manera de netejar la imatge de les institucions afectades,fóra la assumpció de responsabilitats mitjançant les dimissions o els cessaments. Però no només es tracta de les institucions, cal tenir també en consideració l’alumnat al qual es perjudica deixant a l’aire el dubte del rigor que ha d’estar present en tots els àmbits de caràcter educatiu.

Considero que qualsevol tipus de regeneració només és possible a partir de l’autoritat moral i, aquesta, només es pot aconseguir predicant amb l’exemple, la coherència i l’honestedat.

Una de les moltes frases, carregades de seny, pronunciades per Mafalda, entranyable personatge creat per Quino, deia:

“L’honestedat és un regal molt car, no l’esperis de gent barata”

Juliol de 2025

Quan jo era petit els contes començaven d’aquesta manera:

Hi havia una vegada… Perdó! No era exactament així… De fet, començaven tal com segueix: Eráse una vez… I al final: I colorín colorado, este cuento se ha acabado.

Jo m’he fet gran, setanta cinc ja, una edat en què llegir contes ha quedat enrere. Però els contes continuen sent presents entre nosaltres. De fet, es tracta d’un gènere que no morirà mai perquè sempre hi haurà històries per a explicar i nous personatges per a fer gaudir la mainada.

Que el conte és un gènere perenne és inqüestionable malgrat el gran debat iniciat ja fa anys al voltant dels continguts i dels protagonistes. Polemitzar sobre qualsevol tema amb argumentacions de progressisme insubstancial s’ha convertit en una pràctica habitual per la seva rendibilitat a curt termini. Sembla ser que qualificar o desqualificar a base de bajanades aporta notorietat.

Però anem al conte que vull explicar. Diu així:

Hi havia una vegada un ministre d’Hisenda que per discrepàncies i baralles amb un ministre d’Indústria va dir (2016): “No se puede estar en el Gobierno y operar en paraísos fiscales”. De fet, no va parar de porfidiejar fins aconseguir que presentés la seva dimissió.

En qualsevol cas tenia raó, perquè és de suposar que la conducta d’un servidor públic ha de ser exemplar, molt més si es tracta d’un alt càrrec amb responsabilitats de govern.

Però ves per on, paradoxes de la vida, aquell ministre d’Hisenda que exigia honestedat i transparència -als altres- el 2006 havia creat una oficina d’assessorament fiscal amb objectius no precisament ètics segons s’ha anat sabent a mesura que les investigacions han anat avançant.

Paral·lelament, el ministre s’anava erigint en “martell d’heretges” aplicant mesures que no beneficiaven precisament als contribuents rasos ni a les entitats i institucions modestes. Però, mitjançant el tràfic d’influències, sí a determinades empreses a canvi d’ingents quantitats que no se sap, almenys de moment, on anaven a parar. Tanmateix no cal ser gaire espavilat per a intuir-ne el destinatari i destinataris, tropa de col·laboradors necessaris per a possibilitar l’activitat delictiva. Ras i curt, una xarxa sota el paraigua de la impunitat més flagrant.

Aquest procedir mai hagués estat possible sense les informacions privilegiades al seu abast, informacions que utilitzava en benefici propi malgrat la retòrica que solia practicar de cara al públic. Això explicaria el seu estil provocador, pura fatxenderia!

“Venimos de una borratxera de gasto público y ya quieren ir de copas” deia el 2018 amb una demostració de petulància i cinisme. De “perles” no en van faltar en les seves intervencions, les hemeroteques en poden donar fe.

No obstant, com es diu popularment, “A cada cerdo le llega su Sant Martín” i ves per on, una investigació rutinària, en principi aliena al cas que ens ocupa, va destapar afers de dubtosa legalitat del ministre en qüestió. I per si encara fós poc, fins al punt de concloure que un altre ministre -el de Justícia- també hi estava embolicat…

Davant d’aquesta trama corrupta, de dinàmica mafiosa, que ha anat aflorant, caldrà veure fins on arriba la investigació que pertoca i si els organismes implicats actuaran de forma diligent per tal d’arribar a constatar totes les irregularitats comeses.  En qualsevol cas, davant del podrimener que ens envolta a nivell institucional, tinc els meus dubtes sobre com acabarà tot plegat…

I vet aquí un gat i vet aquí un gos, que aquest conte ja s’ha fos…

… Però, segur que s’ha fos? Perquè no es tracta d’una persona concreta, d’un ministre en aquest cas, sinó d’un sistema podrit que ha permès i tolera aquestes pràctiques governi qui governi. La crua realitat és que ningú ha tingut ni té la decència d’emprendre el desmantellament d’unes activitats heretades que han esdevingut cròniques.

Juliol de 2025

No és cap novetat que el govern central, des de fa temps i per pura necessitat quantitativa, fa “mans i mànigues” per a tenir contents els partits de caire més o menys sobiranista. No és per simpatia ni per afinitats ideològiques, la qüestió rau en què li permetin seguir governant mitjançant la proliferació de promeses que no acaben de complir-se i que mai es compliran. L’experiència ho demostra però, de forma reiterada, es persisteix en l’error… Suport a canvi de fum. Fins quan? S’ha de ser tanoca!

Per part dels que esperen i es desesperen -és un dir- es tracta d’una mena d’acte de fe -molta fe s’ha de tenir- per a no arribar enlloc. En qualsevol cas, les suposades concessions del govern “més progressista de la història” envers Catalunya constitueixen un exemple fefaent de les promeses esmentades i d’un viatge que no porta enlloc malgrat el quilometratge acumulat.

Particularment penso que la tàctica manifesta de “marejar la perdiu” és una manera d’anar tirant… Més que bé, per cert. És el modus vivendi de qui de la política n´ha fet ofici.

Aquesta situació, que ja cansa, em porta a pensar en el concepte físic d’equilibri en les tres situacions que es poden donar al respecte: equilibri estable, equilibri inestable i equilibri indiferent. La situació d’estabilitat comporta un equilibri entre els drets i els deures. La d’inestabilitat un desequilibri entre els uns i els altres. D’indiferència no cal parlar-ne, perquè el “se me’n fot” no porta enlloc malgrat que és molt possible que per cansament i saturació, esdevingués el més pràctic ateses les circumstàncies actuals. Però no cridem el mal temps… Tanmateix, us imagineu unes eleccions en què predominés l’abstenció?

És innegable que, en aquests darrers anys, a Catalunya es viu en equilibri inestable –amb molts més deures que no pas drets- i que el  govern central, al menys aparentment, sembla que vol reconduir la situació amb l’objectiu d’aconseguir estabilitat; perquè és evident que Espanya no es pot permetre el luxe de romandre on l’ha portat la davallada del socialisme, un comunisme (comunisme?) residual cada vegada més atomitzat l’acció del qual es redueix a canviar de sigles i a proclames buides de contingut, sense assumir cap mena de compromís llevat els que li permeten seguir existint i, per acabar-ho d’adobar, l’acció d’un PP supeditat a VOX.

Si realment hi hagués voluntat de resoldre un problema que afecta a tot el país,  el govern central hauria d’iniciar una campanya informativa adreçada a tota la ciutadania per tal de deixar molt clar, definitivament, que des de Catalunya no es reclama res que no li pertoqui. Es pot estar d’acord o no amb el dret a decidir, la independència o qualsevol altra legítima aspiració; el que no es poden discutir són uns incompliments enquistats, la normalització dels quals en cap cas és una concessió; és la restitució  de tot allò que ens correspon legalment en base a un Estatut que s’hauria d’haver respectat.

En qualsevol cas, al haver-se “cepillado” (Alfonso Guerra, 2006), hem arribat on som… La qüestió és saber on som realment, perquè han passat quasi vint anys, la problemàtica continua vigent i no s’albira res a l’horitzó que es pugui interpretar com la més mínima voluntat d’emprendre accions concretes a la recerca d’una solució racional i definitiva.

Si de tot plegat s’arribés a fer-ne una pel·lícula es podria titular Viaje a ninguna parte (1986), basada en la novel·la de Fernando Fernan Gómez i dirigida per ell mateix.

Juliol de 2025