No és la primera vegada que escric sobre Carles Cases i suposo que tampoc serà l’última. Hom pot pensar que és un tema recurrent… Res més lluny de la realitat. Només pretenc reivindicar la figura d’un músic que per raons incomprensibles… o no, roman en l’oblit de l’anomenada cultura oficial i de programadors de més que dubtosa competència pel que fa als aspectes qualitatius de la música.

El passat dia 1 del corrent vaig gaudir amb emoció continguda tot escoltant el Concert Paradiso, concert  que el Teatre Kursaal de Manresa va tenir l’enorme encert de programar. Només cal llegir la crítica  que l’endemà va aparèixer al diari Regió 7 per adonar-se de la magnitud de l’esdeveniment així com de l’èxit aconseguit. Àlex Gorina, presentador i conductor alhora, en pot donar testimoni, també el públic que va omplir el teatre, un públic que va aplaudir i ovacionar totes i cadascuna de les interpretacions amb convenciment i entusiasme.

Em pregunto si amb en Carles Cases no passa com en èpoques pretèrites, quan el fet de mantenir-se fidel a les pròpies conviccions i la no adhesió incondicional al règim de torn es pagava amb l’ostracisme. Certament que els temps han canviat, tanmateix perduren uns hàbits viciats que al segle XXI no haurien de tenir raó de ser.

He de dir que qualsevol país en què la cultura musical tingués un pes específic important -com fóra desitjable- articularia les mesures pertinents per a què una figura del nivell d’en Carles Cases tingués el reconeixement que per mèrits propis li correspon. Un país necessita referents en tots els àmbits, i ell, musicalment ho és.

“És extraordinària la potència de la mala música” (Nöel Coward, 1899-1973)

3/11/2021

Publica al Bloc de VILAWEB el 10/11/2021 i a EL PUNT AVUI el 9/12/2021

El dia 24 d’octubre de 1971, a la seu de les Nacions Unides, Pau Casals pronunciava el seu impressionant discurs…

“Deixeu-me que us digui una cosa… jo sóc català. Catalunya és avui una regió d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides: al segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per a parlar de pau, al segle XI… pau al món i contra, contra, contra les guerres, la inhumanitat de les guerres…. això és Catalunya.”

Han passat cinquanta anys i les seves paraules encara ressonen! I ho fan amb contundència, talment com aquell dia en què el seu pensament humanista va adquirir rang històric universal.

Pau Casals no era un polític i en cap cas volia que se’l considerés com a tal. Fou un personatge excepcional que, al llarg del seu exili, no va renunciar mai als seus ideals; ans al contrari, els va defensar amb claredat i fermesa davant de tothom i en qualsevol situació. Un home valent i agosarat amb una autoritat moral basada en les seves actituds i els seus comportaments.

Cal remarcar i sobretot tenir sempre molt present que, al marge de la seva incommensurable categoria en l’àmbit musical, Pau Casals representa la personificació de la dignitat en el sentit més estricte, perquè els principis que van regir la seva llarga vida, no exempta de dificultats, conformen la grandesa de la seva dimensió humana.

30/10/2021

Publicada a EL PUNT AVUI amb el títol “Pau Casals” el 3/11/2021 i al Bloc de VILAWEB el 5/11/2021

El passat dia 6 del mes en curs, en una carta sobre el congrés que el PP va organitzar a la ciutat de València, feia referència als mentecatos i mentecatas. Sobre aquesta fauna, vaig escriure: S’ha de dir que una de les seves característiques inherents rau en l’ostentació que fan de la seva condició, normalment patètica, però que és causa suficient d’adhesió indestructible per a la mentecateria que els hi fa de claca, ramat sense el qual no haurien sortit de l’anonimat que els hi pertocaria per mèrits propis.

Per casualitat… o no, dues setmanes després i a la mateixa ciutat, el PSOE va celebrar el seu 40è congrés i per tal de marcar diferències ho va fer amb el suport d’una escenografia allunyada de carpetovetonisme dretà. Tanmateix, com no podia ser d’altra manera, la mentecateria progressista va fer acte de presència davant d’un públic enfervorit i seduït a base de retòrica d’esquerres actualitzada per imperatius electorals.  

En el decurs de les actuacions, a destacar el discurs triomfalista del presidente del Gobierno i la intervenció telemàtica de Felipe González, màxim exponent de reconversió per mitjà de l’influx de les “portes giratòries”.

“Aunque yo ignorante sea, sé de los sabios que trato conocer un mentecato a mil pasos que le vea.”  Félix Lope de Vega y Carpio (1562-1635)

20/10/2021

En el llenguatge anomenat estàndard, s’acostuma a utilitzar paraules que tot i no correspondre al mateix concepte se’ls atorga un significat similar, en conseqüència es crea un cert confusionisme al voltant de qüestions que s’haurien d’interpretar de la forma més acurada possible, sobretot quan es tracta de temes d’una certa rellevància.

Un cas típic d’aquesta suplantació significativa és l’ús que es fa de les paraules equivalent i igual. Cal remarcar que l’equivalència suposa tenir el mateix valor que… Res a veure amb el fet de ser igual.

Un altre cas és el que identifica l’autodeterminació amb la independència. S’entén que l’autodeterminació és el dret de poder decidir, mentre que la independència n’és una de les possibles conseqüències. Dos conceptes certament relacionats, però diferents.

I què dir de descobriment i conquesta! És evident que una conquesta no és possible sense el component militar, sigui quin sigui i emprant qualsevol mitjà a l’abast. Passa el mateix amb els descobriments? Ben segur que no. Així doncs, pretendre identificar el fet de descobrir amb el de conquerir no deixa de ser una fal·làcia.

Arribats a quest punt i obviant les polèmiques que cada any suscita la mal anomenada Fiesta de la Hispanidad, al marge del descobriment en sí, tinc més que dubtes raonables sobre les implicacions de Colón, Colom o Colombo -com es vulgui- en els esdeveniments posteriors al 12 d’octubre de 1492. En qualsevol cas, em pregunto si se li poden atribuir responsabilitats pel que fa al genocidi i l’espoli a càrrec dels anomenats conquistadores, personatges de tota mena i condició que, en els segles posteriors, van ser afavorits i emparats pels  monarques de la Casa d’Àustria i de l’Església catòlica de l’època per tal de sotmetre, aconseguir riqueses i imposar el seu evangeli.

15/10/2021

Publicada al Bloc de VILAWEB el 22/10/2021

Pertanyo a la generació que va gaudir amb les aventures setmanals del “Capitán Trueno”. Del vocabulari emprat per ell i els seus inseparables Crispín i Goliath, recordo que em feia molta gràcia la paraula mentecato, amb la qual, Víctor Mora -el guionista- feia referència a tot un ampli ventall de personatges estrafolaris: “reyezuelos”, “tiranos”, “caciques”, “nobles (innobles)”, “jefecillos”, “hechiceros” … malvats i malvades de tota mena que apareixien cada set dies.

Si es defineix un mentecato-a com la persona de poc o nul judici, és innegable que en els temps que corren, els mentecatos i les mentecatas que copen l’ecosistema polític superen amb escreix els i les que Víctor Mora va crear per a les seves historietes.

S’ha de dir que una de les seves característiques inherents rau en l’ostentació que fan de la seva condició, normalment patètica, però que és causa suficient d’adhesió indestructible per a la mentecateria que els hi fa de claca, ramat sense el qual no haurien sortit de l’anonimat que els hi pertocaria per mèrits propis.

El cap de setmana passat, a la convenció organitzada pel PP  a la ciutat que va veure néixer Vicent Blasco Ibáñez, amb els “tendidos de la plaza de toros” a vessar, vam tenir l’oportunitat de poder admirar en tota la seva dimensió el màxim exponent del prototip de mentecato carpetovetònic, la categoria del qual, va quedar explicitada en base a un discurs fastigós, tòxic, indigne i inadmissible per a qualsevol país que cregui realment en els drets i les llibertats propis de la democràcia.

6/10/2021

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Mentecatos i Mentecatas carpetovetònics a la plaça de toros de València” el 10/10/2021

Si hom considera la pobresa expressiva, així com les quotes de perversió del llenguatge a les quals s’ha arribat, és molt possible que la paraula fal·lera no resulti ser precisament familiar; obsessió probablement sí.

Sens dubte que el president Carles Puigdemont és el símbol d’una fal·lera. Pel que representa i pels seus actes, s’ha convertit en una obsessió, en un objectiu a neutralitzar com sigui i, a ser possible, exterminar. En conseqüència, per tal d’aconseguir-ho tot s’hi val… Tanmateix, res ha reeixit; ans al contrari, fracàs i ridícul estrepitós a cada intent. Avortades totes les escomeses, queda per provar la traïció, tot es qüestió de trobar un judes, i en política, ja se sap… Lamentablement, de venuts al millor postor no en falten. Alerta doncs i en guàrdia, President!

Fariseu (1): De les coses més estranyes amb traça s’ha escorregut. No han valgut paranys ni manyes. Aquest home ens ha vençut […] Anàs: I no heu trobat cap manera d’agafar-lo amb quietud? Fariseu (1): Impossible. Al seu darrera sempre hi va una multitud […] Anàs: I no pot desaparèixer sense que en tinguin esment? Si ha sabut vèncer l’argúcia de la vostra intenció, cal que obrem amb més astúcia i, si cal, amb traïció […] Caifàs: En tot això estic conforme, més cal fer la prensió. Fariseu (2): Jo us vinc a donar la forma, potser la solució […] Judes: Sé que teniu la fal·lera d’agafar-lo i no podeu; si jo trobo la manera, digueu-me: què em donareu? (La Passió d’Olesa de Montserrat).

3/10/2021

Publicada a EL PUNT AVUI el 5/10/2021

El dia 27 de setembre de l’any en curs, una àvia de 90 anys, ingressada a l’Hospital Sagrat Cor de Martorell a causa d’haver patit un ictus el passat dia 25 d’agost, tenia programat un TAC a les 20:20 a l’Hospital Sant Jon de Déu de Martorell. He de dir que si hom considera l’edat de la persona en qüestió i el seu estat, no sembla massa adient que se li programés la prova precisament a aquesta hora. Però bé…

Preàmbul a part, passo a explicar la història del TAC en qüestió: 1) A les 20:56 arriba el transport sanitari a l’Hospital Sant Joan de Déu (sembla ser que el servei de TAC acaba a les 21 hores), de la llitera l’han  de passar a la cadira de rodes. 2) A les 21:09 venen a buscar-la per a fer-li la prova. 3) A les 21:22 la retornen. Tot seguit, compàs d’espera fins que arribi un altre transport sanitari que no se sap ben bé quan trigarà. 4) A les 21:58 tanquen la porta principal de l’hospital, la qual cosa comporta haver d’anar a urgències i esperar. Per cert, urgències és plena a vessar malgrat la pandèmia. 5) A les 22:54 arriba el transport sanitari i aquesta vegada, considerant el curt trajecte fins el Sagrat Cor, el desplaçament no es fa amb llitera. Són les 11 quan s’ha acabat el periple a Martorell, ara cal arribar al destí final.

De les 20:20, hora prevista, fins les 22:54 van passar gairebé 3 hores. Total per cobrir una distància de 4 quilometres i fer una prova que dura entre 5 i 10 minuts. D’això se’n diu bona organització i optimització dels recursos. Una altra qüestió completament diferent és la bona feina dels i les professionals, que fan possible que l’atenció sanitària sigui eficient i el sistema es mantingui -sota mínims- malgrat les mancances que les retallades venen ocasionant des de fa una colla d’anys.

28/9/2021

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Història d’un TAC a una àvia de 90 anys” l’1/10/2021

Després del muntatge teatral anunciat que se’ns va oferir, cap sorpresa pel que fa a les declaracions del presidente del gobierno, actor que va interpretar el paper al qual ens té acostumats, exemple pràctic de cinisme i nul·la credibilitat; vergonya aliena en sentir les del president de la Generalitat.

Denuncio les contínues preses de pèl a què estem exposats els ciutadans.  És que l’1 d’Octubre de 2017 ja no representa res fins al punt de voler esborrar el relat autèntic? Quin sentiment deu experimentar la munió de gent que va sortir al carrer a defensar de la democràcia? Com es deuen sentir les persones que van patir la repressió de les forces i cossos de seguretat de l’Estat? I què s’ha de pensar de la quantitat de causes obertes i de les que s’obriràn?

La manca de voluntat d’entesa entre partits polítics afins juntament amb un caïnisme ancestral, l’acció tòxica de les formacions antagòniques i la divergència creixent envers la ciutadania, són senyals inequívocs de la inconsistència d’una legislatura que, fràgil com era previsible des de la seva gestació, és molt probable que tingui els dies comptats.

Em permeto recordar que El viaje a ninguna parte és el títol d’una pel·lícula dirigida per Fernando Fernán Gómez el 1986. En ella es narrava la vida d’un grup de còmics en plena postguerra civil, la història dels seus amors i desamors, dels seus desitjos i de les seves frustracions.

16/9/2021

Publicada a EL PUNT AVUI el 18/9/2021