Si aparentment els cossos pesants cauen més de pressa que els lleugers es deu al fregament de l’aire i al principi d’Arquímedes. Tanmateix, en el tub de Newton -on s’ha fet el buit- queda demostrat que tots els cossos cauen amb la mateixa acceleració, que a la nostra latitud és de 9,8 m/seg², i per tant, a igual velocitat (V = V₀ + g·t). Així doncs, es pot concloure que la caiguda dels cossos es realitza d’acord amb les lleis del moviment uniformement accelerat

Arran d’aquestes qüestions -purament científiques- el problema a plantejar és si en política regeix el mateix principi de la Física clàssica. Personalment penso que en el medi polític, amb independència de la massa del personatge que es consideri, intervenen una colla de factors que influeixen molt directament en una hipotètica caiguda lliure (patacada).  

Al meu entendre, la credibilitat és una variable fonamental que cal tenir en molta consideració per a poder treure conclusions quan es tracta d’analitzar les causes… que han provocat la patacada. Li va passar a Albert Rivera i, enguany, Inés Arrimadas sembla que es veu abocada a la mateixa situació. Temps al temps per a poder veure com acaba l’experiment anomenat C’s.

En qualsevol cas, parlant d’experiments: “Hom pot imaginar coses que són falses, però només pot entendre coses que són certes.” (Isaac Newton,1643-1727)

3/8/2021

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “La caiguda dels cossos en política: de Rivera a Arrimadas” el 6/8/2021

La Mecànica és la part de la Física que estudia el moviment dels cossos físics i les causes que els ocasionen. Es classifica en Mecànica clàssica, relativista, quàntica i quàntica relativista.

Però centrem-nos en la Mecànica clàssica anomenada també newtoniana. Segons aquesta concepció, els moviments poden ser uniformes (quan els espais recorreguts són proporcionals als temps emprats), variats (quan la velocitat instantània no roman constant degut a l’acceleració) i uniformement variats (quan l’acceleració és sempre constant, ja sigui positiva o negativament).

Atès el temps lliure, de tedi en ocasions, que ens atorga el període estival i considerant la importància que es dóna enguany a tot allò que respon a la idea de proximitat, se m’acut -des d’una òptica lúdica- un exercici d’anàlisi deductiu que pot resultar entretingut, revelador i molt especialment clarificador.

Es tractaria de fer un llistat organitzat per períodes (anys, biennis, triennis, quinquennis, dècades…) dels casos susceptibles de ser investigats fiscalment pels diferents organismes competents i relacionar-los amb els tipus de moviments segons Isaac Newton. Per tal de rematar la tasca, una gràfica comparativa, lluny d’interpretacions interessades, donaria idea de la realitat des d’un punt de vista estrictament científic. Quina passada, oi?

29/7/2021

Publicada a EL PUNT AVUI el 2/8/2021

Pablo Casado: Vosotros no habláis catalán, habláis mallorquín, habláis menorquín, habláis ibicenco y habláis formenterés. Esta cultura vuestra no es un apéndice de nadie. No sois parte de no sé qué Països Catalans, sois las grandes Islas Baleares admiradas en todo el mundo. ¿A quién se le ocurre decir que las Baleares son parte de no sé qué Països Catalans?

Dubto que aquest personatge sigui analfabet, una altra cosa és el seu bagatge  cultural; en qualsevol cas hi ha uns mínims per a qualsevol persona, molt més si afirma estar en possessió d’un màster. Més aviat em fa l’efecte que aquest individu no deixa de ser una mena de titella que, afectat per una malaltissa ambició, està en disposició permanent de regurgitar qualsevol bajanada que li pugui reportar rèdits electorals.

Per ser un tema recurrent i obsessiu, ara torna a tocar-li al català.  En aquest sentit, tot sembla indicar que els guions que li escriuen estan al marge de qualsevol consideració acadèmica, la qual cosa és mofar-se d’ell i de l’auditori al qual s’adreça. Per un mínim de respecte a la ciutadania, si el que es pretén és crear un estat d’opinió, no és honest utilitzar argumentacions basades en la mentida. El senyor Pablo Casado faria bé en deixar de fer el ridícul, potser d’aquesta manera guanyaria una credibilitat que no ha tingut mai i dubto que arribi a tenir.

Per cert, l’anomenada lengua española és inexistent, el correcte seria parlar de lengua castellana i pel que fa als Països Catalans, són els que tenen com a pròpies la llengua i la cultura catalanes.

25/7/2021

Publicada al Bloc de VILAWEB el 28/7/2021 i a EL PERIÓDICO el 29/7/2021

Atès que la política és l’art del possible, no ha de suposar cap novetat que personatges de tota mena arribin a ocupar càrrecs de primer nivell, fins i tot, un ministeri. Fer un llistat de casos il·lustraria perfectament tal l’asseveració, tanmateix no paga la pena perdre el temps fent un recopilatori de nul·litats, l’únic mèrit dels quals és viure a costa del sistema només fent “bullir l’olla”.

A la darrera remodelació del govern de l’Estat, hi ha un cas digne de menció especial. Es tracta d’un personatge que per la seva camaleònica capacitat d’adaptació i versatilitat, se’l pot qualificar de comodí per excel·lència. Ben entrenat, permanentment en plena forma i sempre a punt per a jugar en la posició que se li assigni, intueixo que enguany, aquest cúmul de qualitats hauran estat determinants a l’hora de decidir el canvi de cadira.

Òbviament, molt aviat es notaran canvis importants en l’àmbit de la cultura i de l’esport, perquè el volum de coneixements d’ambdues matèries ha de possibilitar una nova manera de gestionar; un nou estil que serà serà tota una referència a nivell internacional.

“Un polític farà qualsevol cosa per tal de conservar el seu lloc. Inclús es convertirà en patriota.”  (William Randolph Hearst, 1863-1951)

12/7/2021

Publicada a EL PERIÒDICO amb el títol “Miquel Iceta, paradigma de la cultura i l’esport” el 16/7/2021

És migdia. Estic llegint el diari… Em truquen. Agafo el telèfon i, des de CaixaBank, una veu femenina em pregunta, en castellà, si sóc … Responc afirmativament, però li dic que hauríem de parlar en català… Em respon que cap problema, però li noto una certa incomoditat, potser per manca de costum, no pas de voluntat.

Tanmateix, abans de què m’expliqui el motiu de la trucada, li comento la meva perplexitat davant l’anomalia que suposa el fet que, preferentment, CaixaBank utilitzi el castellà per a contactar amb la seva clientela a Catalunya. En aquest sentit li manifesto la meva total disconformitat alhora que li deixo molt clar que entenc que no és la seva responsabilitat i que em faig càrrec que per imperatiu laboral, es deu veure obligada a “aguantar xàfecs” de tot tipus com a conseqüència de les estratègies de darrera generació, tan prolífiques en el món de la banca.

Sense entrar en altres qüestions, que molt tenen a veure amb la consecució de beneficis a curt termini en detriment de l’atenció a la clientela, vull deixar constància del meu rebuig a la deriva que, des de ja fa temps, està prenent l’entitat. Pel bé del país, fóra assenyat fer un revisionisme dels seus orígens, però especialment dels objectius que durant molts anys van anar consolidant la seva solidesa i la seva raó de ser.

CaixaBank: Parlem?  o tal vegada, BankiaCaja:¿Hablamos?

6/7/2021

Publicada a EL PUNT AVUI el 8/7/2021

A voltes, tràgic i cruel és el destí, perquè ens aboca a viure uns temps de “prova i expiació” havent de suportar i patir la xacra d’una colla de personatges que, d’una manera o altra, o bé es consideren infal·libles o bé inviolables. Fins aquí arriba l’estultícia humana!

Des d’una òptica racional, només pensar que la infal·libilitat i la inviolabilitat són atributs personals ja ho diu tot, i no és d’estranyar en absolut  que les accions que es deriven d’aquesta mentalitat retrògrada puguin arribar a contaminar les institucions fins a l’extrem de desprestigiar-les. Heus aquí on rau l’enorme problema que suposa la manca de credibilitat i el desencís que comporta.

“No reconec autoritat infal·lible. Una fe semblant, seria fatal per a la meva raó, per a la meva llibertat. Em transformaria immediatament en un esclau estúpid i en un instrument de la voluntat i dels interessos aliens.” (Mijail Bakunin, 1814-1876).

“Respecteu l’ordre existent, sotmeteu-vos a les lleis que es fan inviolables per als covards, i sereu eternament esclaus.” (Pràxedis G. Guerrero, 1882-1910).

Estic convençut que la superació de períodes crítics no és possible al marge de plantejaments racionals de base humanística, però sobretot deixant de banda tota pretensió de ser infal·lible o inviolable.

26/6/2021

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Infal·libilitat i inviolabilitat, qualitats que només caben en ments retrògrades” el 30/6/2021

Quin país! Per si no hi ha prou amb la polèmica que han suscitat els indults, ara l’arquebisbe de Toledo i primat d’Espanya els posa en qüestió tot dient que sense penediment no són procedents. El senyor arquebisbe deu ser un nostàlgic dels temps inquisitorials en què la paenitentiam era condició sine qua non per a lliurar-se de la foguera… Totalment fals perquè, confesses i penedides, les víctimes acabaven convertides en cendra.

L’arquebisbe i primat d’Espanya, juntament amb els seus correligionaris en matèria ideològica terrenal, faria bé en no aprofitar-se de la seva posició jeràrquica per immiscir-se en temes que no són de la seva competència. O és que tal vegada el nacionalcatolicisme està en procés de resurrecció?

Jesús: Hipòcrites fariseus! Ai de vosaltres el dia que us vindran a parar els peus! Allà serà l’agonia! Guies cecs, sense esperit, guineus amb posat d’anyell, que si coleu un mosquit us empasseu un camell […] Si no deixeu la malícia i no sembreu, al plegat, la lleialtat, la justícia, l’amor i la caritat. (La Passió d’Olesa de Montserrat).

24/6/2021

Publicada a EL PUNT AVUI el 26/6/2021

És un fet incontestable que l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa s’ha pronunciat de forma contundent i que pretendre tergiversar la realitat no fa altra cosa que incrementar un ridícul permanent que ve de lluny i que els mitjans de comunicació habituals procuren amagar amb el seu silenci servil.

Aquest desenllaç, que en un entorn de normalitat democràtica no hauria de considerar-se excepcional, m’ha fet pensar en una escena (Roques i tenebres) dels Pastorets.

Satanàs: Us he reunit amb pressa per tal de fer-vos saber que és certa nostra derrota i el triomf del Cel és cert.

Llucifer: Bé massa que m’ho temia.

Satanàs: Bé, tu sempre tot ho tems. Si haguessis complert les ordres amb traça, segurament que el que acaba d’ocórrer en el portal del Betlem no hauria passat. Remusclos!

Llucifer: Satanàs, tots hem complert! Però tenim tanta pega que res no ha servit de res.

Satanàs: Becs de pioc! I encara goses parlar?

Llucifer: Doncs, que haig de fer? Aguantar sens badar boca? No sé pas per qui m’has pres? […] Vergonya fa el confessar-ho, contra el Cel res no podem […] Massa que en veiem les proves.

Satanàs: Proves que no valen res.

Particularment i en clau humorística, penso en el sentit metafòric del text. En qualsevol cas, cadascú en pot fer la interpretació que més li agradi… Això sí, la “clatellada” resultant és innegable, d’aquí la vigència de l’obra d’en Folch i Torres perquè, al cap i a la fi, el Bé sempre derrota el Mal. En això consisteix la justícia, oi?

22/6/2021

Publicada al Bloc de VILAWEB el 22/6/2021 i a EL PERIÓDICO amb el títol “Roques i tenebres: El consell d’Europa s’ha pronunciat” el 27/6/2021