És molt probable i es pot arribar a entendre, que les forces partidàries de la consulta estiguin immerses en un mar de dubtes sobre quina és la millor manera de presentar-se al 27 S amb una certa garantia sumativa per tal d’aconseguir la majoria necessària. En qualsevol cas, tot sembla indicar que s’està en disposició de superar obstacles que fins ara semblaven insalvables. Tot és qüestió de voluntat política i de generositat envers l’objectiu comú. En definitiva, sentit de país.

A l’altre costat, el de les forces constitucionalistes, no es perceb cap mena de canvi. El PP en la seva línia habitual, pronosticant la fi del món i a la recerca del poder perdut per mèrits propis, és a dir, pel seu concepte de majoria absoluta com a sinònim de “faig el que em dóna la gana”. De totes maneres, estan aflorant posicionaments clarificadors: C’s o l’arrogància en augment com a fet diferencial, amb aspiracions que sobrepassen l’àmbit català perquè el seu potencial està per damunt de localismes i és cridat a empreses de més d’alta volada; el PSC actual o la franquicia del PSOE, que malgrat els resultats electorals, insisteix en alliçonar per sistema com si fós el dipositari de la clau de volta de no se sap ben bé què, i com a colofó, UDC, que tot i la descomposició manifesta, sota el mestratge del gran guia espiritual i les seves epístoles setmanals qual un nou Sant Pau, es considera protagonista i decisiva.

13/7/2015

Publicada a La Vanguardia el 16/7/2015