Segons es desprèn de les darreres declaracions del conseller delegat de Banc Sabadell -Jaume Guardiola- l’entitat ha notat l’impacte de la pandèmia (normal, oi?) però que, malgrat aquest imprevist, el banc es manté en bona posició. Tanmateix, considera que caldrà estar a l’aguait de l’evolució de la situació i de com es reactiva l’economia (lògic, oi?).

També aprofita l’ocasió per reivindicar la feina que fa la banca, queixant-se de “l’estigmatització” que pateix el sector. Segons ell: “La banca necessita més reconeixement i menys bufetades” (¿?).

Ignoro si aquestes darreres afirmacions les té interioritzades o bé són conseqüència d’un lapsus, en qualsevol cas citaré alguns exemples, no exclusius de BS, que al meu humil entendre, justifiquen la percepció generalitzada que es té sobre les entitats bancàries: 1) La injecció econòmica de 60.000 milions d’euros -mai retornada- a càrrec de l’Estat, és a dir, de la ciutadania, arran de la crisi financera de  2008. 2) La diligència a l’hora de canviar les seus socials com a resposta del sector a l’1-O de 2017. 3) El cobrament desmesurat de comissions malgrat que moltes gestions es fan mitjançant la banca online. 4) El tractament que es dona als casos derivats de problemes hipotecaris o de lloguer (desnonaments). 5) La supressió d’oficines en detriment dels empleats i del servei al client. 6) La implantació indiscriminada de “sucursals de disseny” i de caixers automàtics al carrer. 7) Els sous, bons, jubilacions i altres prebendes dels directius. 8) El fet de voler justificar el “deixar de guanyar com a pèrdua” malgrat declarar-se beneficis milionaris.

1/5/2020