“España es una deformación grotesca de la civilitzación europea” (Ramón María Valle-Inclán, 1866-1936)

Aquesta frase i la del final, malgrat la distància en el temps, es poden entendre a partir de referències prou evidents. Així doncs, Espanya continua sent un país diferent: 1) Per tenir un president del Gobierno “penell” pel que fa a la presa de decisions. 2) Per assignar funcions informatives de caràcter sanitari a una “tríada de condecorats” fins que l’evidència ha demostrat l’absurditat de la decisió. 3) Per la política d’ascensos i/o condecoracions a repressors. 4) Perquè un general de la Guàrdia Civil, ha tingut la gosadia de vantar-se de què l’institut armat va contribuir a l’empresonament d’independentistes a partir d’informacions “tàcites”. 5) Perquè el mateix personatge s’ha permès qualificar de terroristes a grups d‘activistes imputats, malgrat no haver-se  pogut provar cap mena d’acusació. 6) Perquè la ministra de Defensa -jurista de carrera- es dedica a pronunciar panegírics patriòtics “demodés”. 7) Perquè es permet que la ultradreta campi per lliure amb la més absoluta impunitat i amb tuf de connivència. 8) Pel controvertit desequilibri que existeix entre els tres poders de l’Estat. 9) Pel “parasitisme” que fomenten els partits polítics al haver-se convertit en una mena “d’establishment”. 10) Pel posicionament polític de la monarquia. 11) Per l’aconfessionalitat “sui géneris” de l’Estat. 12) Per la toxicitat d’un sector del periodisme nacional.

Cal que segueixi?

“Ante tales pintoresquismos, no hay que extrañarse de que los hispanistas naveguen desorientados. España no es que sea diferente; es que es inverosímil”  (Amando de Miguel, 1937)

18/5/2020