No és la primera vegada que escric sobre l’arribisme. En referència al fenomen en si, paga la pena remarcar que una persona arribista utilitza tots els mitjans al  seu abast, al marge dels principis ètics més elementals, per a satisfer les seves aspiracions, normalment vinculades a una ànsia de poder.

La deriva de l’arribista fa que d’alguna manera renegui de les seves arrels. Al mateix temps, el rebuig per part del cercle social al qual voldria pertànyer, li provoca enveja i sentiment de frustració perquè, en el fons, no deixa de ser una peça de trencaclosques que no encaixa.

Per tal d’adonar-se de  la realitat d’aquest fenomen social, propi de totes les èpoques, prenc com a referència un personatge de sobres conegut pel seu carisma malentès, dit d’altra manera, populisme de la vella escola. Òbviament em refereixo a Ada Colau.

Sens dubte que el seu  procés evolutiu o millor dit, mutant, no deixa indiferent a ningú. En qualsevol cas s’ha d’admetre que ha tingut l’habilitat d’envoltar-se d’una cort que, fins ara, li ha rigut totes les gràcies per damunt de qualsevol consideració. Gratis? Com acostuma a ser habitual en el món de la política, ben segur que no.

He triat uns fragments, prou explícits, de quatre cartes que vaig dedicar-li:

▪ Professió: ”cantamañanas”, setembre de 2019, publicada a El Periódico

“Que lluny queden els temps d’activisme i pelegrinatge pels platós de televisió! Tanmateix, si hom repassa les hemeroteques –que per sort tenim a l’abast- comprovarà com en aquella època afirmava que mai es dedicaria a la política. La realitat evidencia com el període d’adaptació per formar  part del sistema no li ha suposat cap mena de d’esforç, ans al contrari, hi està perfectament integrada. En qualsevol cas, què en queda de “la nova manera de fer política” tan pregonada?”

▪ Ada Colau: protagonista vocacional, maig de 2020

“En la seva línia, Ada Colau volia tornar a sortir a la foto. Ser protagonista li agrada, no és pas cap novetat; intueixo que es tracta d’una qüestió vocacional. De fet, que les persones tinguin aspiracions és d’allò més lícit, però ves per on, n’hi ha que si no poden ser protagonistes no estan contentes. Què hi farem…

A la senyora alcaldessa de Barcelona se li va acudir la brillant idea d’organitzar un concert “solidari” pressupostat en 200.000 euros, però segons sembla, es pretenia que els artistes actuessin per, diguem-ne filantropia. Així doncs, els 200.000 euros, on anaven a parar?”

▪ Ada Colau, entabanadora “cum laude”, agost de 2020

“Salvant la distància temporal i el context històric, Ada Colau representa la sublimació d’una mena de “populisme progre” a imitació del populisme preconitzat per un personatge que va començar la seva carrera política com a radical i la va acabar a les antípodes: Alejandro Lerroux (1864-1949). Aquest nefast individu, anomenat “El rei del Paral·lel” a la seva època, més aviat hauria de ser conegut com “El gran entabanador”, perquè al llarg de la seva trajectòria no va fer altra cosa que “aixecar la camisa”. Està per veure com es recordarà a l’alcaldessa, l’entabanadora “cum laude” dels darrers anys a la Ciutat Comtal.”

▪ Colau, Valls i la Dansa Apache, setembre de 2020, publicada a El Periódico

“La Dansa Apache era un ball associat a la cultura popular dels carrers de París a principis del segle XX i he de dir que és realment curiós conèixer els entrellats d’aquesta modalitat artística.

Arran del disbarat que suposa el fet d’haver retirat la Medalla d’Or a Heribert Barrera, m’he imaginat a Ada Colau  i Manuel Valls ballant la Dansa Apache, sarau aquest, que requereix d’una altra compenetració acrobàtica de la parella i que paga la pena visionar. Les gravacions “La Danse Apache de 1935” i “Apache Dance de 1955” en són dos exemples excel·lents.

En qualsevol cas, és innegable que per tenir el desvergonyiment d’haver plantejat la retirada del guardó, ambdós personatges han de tenir interessos en comú, és a dir, ser acròbates… I no precisament d’una disciplina tan sacrificada com la dansa.”

Arran dels resultats de les dues últimes eleccions municipals, després d’un temps de silenci sospitós, és evident que Ada Colau necessitava algun cop d’efecte per tal de recuperar protagonisme… Tant és així que ha fet saber que deixa l’Ajuntament de Barcelona, després de 10 anys i  també el lideratge del Comuns per anar-se’n a Roma a treballar pel municipalisme internacional aportant tot el seu bagatge d’experiència.

Si al final es confirma la notícia, que no els passi res als habitants de la Ciutat Eterna!

Per par meva només li puc dir: Ciao, Ciao, Bambina… I no em refereixo en absolut  al tema compost el 1959 per Domenico Modugno. No tindria sentit…

Setembre de 2024