Qui escriu és un docent vocacional jubilat que després de quaranta tres anys al peu del canó picant pedra, es va acomiadar de la seva tasca deixant constància d’un sentiment que, malgrat tot però per sort, encara l’acompanya…

Avui em jubilo. Ho faig plenament satisfet per haver gaudit de l’oportunitat de treballar en un món apassionant: l’Educació. Han estat quaranta tres anys fent la feina que m’agrada. He crescut professionalment i com a persona, he fet amics i he procurat ser bon company. El moment és arribat, però, de posar fi a la meva carrera; tanmateix, mai deixaré de ser docent.

Fou el dia 28 de novembre de 2014. Quasi res! En qualsevol cas, segueixo interessat i preocupat, molt preocupat, per la situació de l’ensenyament i de l’educació en general a Catalunya, perquè després dels molts canvis que s’han succeït i abocats a experimentar amb l’alumnat, s’hagi arribat a la situació actual. Situació que hom pot qualificar de patètica malgrat les proclames oficials, perquè ni som referents ni pioners. El bany de realitat ho corrobora. Així doncs, cap on anem?

Algun dels múltiples càrrecs, suposadament experts en la matèria, ho pot explicar? Honestament crec que no, perquè l’evidència posa de manifest la incompetència de suposadament professionals, això sense tenir en compte la quantitat de càrrecs derivats de la militància al partit polític de torn.

Amb la suposada expertesa, és un dir, que copa l’espai pedagògic, que teoritza des d’un despatx però que no ha trepitjat mai una aula, però que no obstant marca tendències i fixa criteris qual gurus, no es d’estranyar la desorientació i el desconcert que ens envolta i que, a la pràctica, es tradueix en resultats acadèmics cada vegada més decebedors i de difícil normalització a curt termini malgrat les proclames de  mesures de xoc.

Sortosament, considero que formo part d’un col·lectiu, possiblement minoritari, que no ha renunciat a les seves conviccions pel que fa a la cultura de l’esforç i que manté el seu posicionament ideològic en matèria educativa malgrat els cants de sirena de la mal anomenada innovació pedagògica que ens ha envaït d’uns anys ençà. Perquè hi ha una cosa que és evident: en qüestions d’aprenentatge no cal complicar-se l’existència, tot plegat és més senzill, la qual cosa no vol dir fàcil. Atès que la facilitat o dificultat per aconseguir un objectiu està en funció de les capacitats de l’alumnat i de l’esforç esmerçat, no cal ser gaire espavilat per arribar a conclusions…

El desembre de 2023, el periodista Jordi Barbeta, escrivia: A l’escola s’hi va a aprendre i l’aprenentatge requereix esforç, treball intel·lectual, també exercitar la memòria i certa disciplina. I això no vol dir que els estudiants hagin de ser infeliços.

Per cert, el títol de l’article no podia ser més explícit: El progressisme papanates torna a suspendre

El juny de 2024, en John McAulay, un altre periodista, molt més jove per cert, escrivia: La formació acadèmica d’aquests adolescents ha anat empitjorant al llarg de les tres últimes dècades, un temps  durant el qual s’ha potenciat molt la innovació pedagògica, una innovació que, en general, ha menystingut la cultura de l’esforç.

Penso que la base d’un bon aprenentatge s’ha de fonamentar en les matèries instrumentals: llengua i matemàtiques. La llengua en els àmbits de la lectura comprensiva i l’escriptura. Les matemàtiques en el de la resolució de problemes.

I això no significa en absolut menystenir altres disciplines, ans al contrari, perquè una bona base facilita els aprenentatges en general.

Però centrem-nos en les matemàtiques. L’octubre passat, en una xerrada col·loqui que vaig fer sobre el trauma d’aprendre matemàtiques, deia:

Estic convençut que en el marc d’uns paràmetres de normalitat pel que fa a les capacitats de l’alumnat, les pautes metodològiques adequades possibiliten el desenvolupament d’un aprenentatge matemàtic progressiu i eficaç. No sense dificultats naturalment, perquè és evident que cal treballar i, alhora, és imprescindible manifestar una actitud positiva, però sobretot estar en disposició de fer l’esforç mental de pensar. La metodologia que proposo, d’acord amb allò que cal saber, s’orienta a què l’alumnat raoni allò que fa i valori la feina ben feta. Tanmateix, la qüestió essencial rau en determinar amb claredat el que cal saber, com assolir-ho és un tema estrictament didàctic.

En aquest context, em permeto fer referència a dos conceptes de base: la Pedagogia com a ciència que té per objecte l’estudi de l’educació i la Didàctica com a branca de la Pedagogia que té per objecte l’estudi dels processos d’aprenentatge.

I és a partir d’aquí que penso en la necessitat de fer-nos la següent reflexió:

A banda d’una actitud més que discutible envers tot el que comporti haver de treballar, no serà que actualment en aquest país hi ha un excés de Pedagogia i un dèficit de Didàctica? Tanmateix, si l’únic objectiu pedagògic és que l’alumnat sigui feliç, el camí iniciat només els pot portar a la felicitat de la ignorància.

En qualsevol cas, aquest serà un període que desembocarà en l’eclosió de frustracions i traumes a causa de no haver estat educat i format en un marc de realisme. S’ha calculat el cost d’aquesta irresponsabilitat? Perquè si haver planificat en aquest sentit ha estat una estratègia calculada amb l’objectiu de construir una societat acrítica, no vull ni pensar en les conseqüències…

“Allò que pensem determina el que som i el que fem, i recíprocament, allò que fem i el que som determina el que pensem.” (Aldous Huxley, 1894-1963)

Desembre de 2024