El que fa temps vaig escriure té plena vigència i sens dubte ha iniciat un procés de deteriorament que serà molt difícil, per no dir impossible, reconduir. En qualsevol cas, el temps ho dirà…

Des de fa anys, de tant en tant acostumo a revisar textos que vaig escriure en moments concrets com a conseqüència d’algun fet puntual, esdeveniment o tema d’interès. L’objectiu no és altra que analitzar si el pas del temps ha modificat, o no, la meva manera de pensar i les possibles causes si es dóna el cas. Considero aquesta bona pràctica una mena de teràpia, un exercici que contribueix a la higiene mental i que afavoreix el fet de sentir-se actiu malgrat el pas dels anys.

És obvi que amb l’edat es produeixin canvis pel que fa a la percepció de tot el que ens envolta, no obstant, allò que és substancial requereix arguments molt convincents per a provocar algun canvi en la forma de pensar i d’actuar. Les actituds, els comportaments i els valors en són un bon exemple.

En aquest sentit he de dir que tot allò relacionat amb l’educació m’apassiona de manera especial, per tant, no és d’estranyar el meu interès recurrent per aquest tema i tot el que, d’una manera o altra, hi té a veure. Molt més quan es tracta de qüestions importantíssimes pel que fa a la ciutadania, de la qual, teòricament en depèn la governabilitat d’un país democràtic.

Partint d’aquesta premissa, en el fons i en la forma, considero del tot imprescindible la tasca pedagògica que ha d’assumir qualsevol persona que es dediqui a la política. Independentment d’ideologies, predicar amb l’exemple és l’únic camí per a tenir credibilitat i autoritat moral.

Tanmateix:

“Cada quien es como es, y ya bastante desgracia tiene” (José Luis Coll, 1931-2007)

Heus aquí cinc exemples prou clarificadors, cinc cartes publicades en diversos mitjans de comunicació:

1          El Congrés dels Diputats com entorn de treball (13/6/2017)

Se suposa que sus señorías – és un dir – van al Congreso de los Diputados  a treballar. Se suposa que quan es va a treballar, s’ha d’estar per la feina. Se suposa que si s’està per la feina no hi pot haver cap element de distracció a l’abast: llibres, revistes, diaris, tauletes, mòbils …

Pel què he pogut veure per televisió, una colla de señorías – entre elles més d’un ministre – s’han dedicat a omplir el temps amb activitats diverses que res tenen a veure amb les seves obligacions professionals, si és que el fet de dedicar-se a la política es pot considerar una professió. Normalment es parla de servei a la ciutadania, oi?

També he pogut constatar – una vegada més – la mala educació que impera a l’hemicicle: escons buits segons qui parla, desinterès pel què es diu,  comentaris en veu alta, aplaudiments en forma de claca,  xiulades … 

Tot plegat un espectacle lamentable que retrata a la perfecció  a una part de sus señorías, que haurien de tenir molt present que cobren de l’erari públic – sufragat per tota la ciutadania – per fer una feina que segons sembla, és de dubtosa o nul·la productivitat.

2          Portaveus de la mala educació (9/2/2018)

Una titulació, un màster o fins i tot un doctorat, no acrediten una bona educació, perquè la bona educació no es fonamenta en el nivell de coneixements que hom pot tenir, sinó en les actituds i en els comportaments respectuosos. De bell antuvi es diu que “per ser respectat cal respectar”, és ben senzill. Particularment, als meus 68 anys, encara tinc molt present com, des de petit, els meus pares em van ensenyar que una persona educada havia de tractar al proïsme amb respecte malgrat no li tingués cap mena de simpatia.

Entre d’altres, hi ha dos casos que són exemple inqüestionable de mala educació: Miguel Angel Rodríguez i Rafael Hernando, portaveus dels governs de José Mª Aznar i Mariano Rajoy respectivament. Amb aquests dos personatges, la falta de respecte mostrat de forma recurrent envers l’adversari polític va arribar i arriba a cotes difícilment superables, per bé que en política, sembla ser, tot és possible. Les hemeroteques poden donar fe de les seves desafortunades i múltiples intervencions, a partir de les quals es podria escriure un manual de com no ha de comportar-se una persona, molt menys si exerceix un càrrec públic.

És de suposar que en la seva situació, haurien de ser un referent per a la ciutadania, que haurien de fer pedagogia de la bona educació malgrat diferències, discrepàncies i disconformitats amb ideologies i maneres de fer alienes; però sovint perden les formes deliberadament per alimentar el seu ego i per donar satisfacció a una “claca” que aplaudeix els seus improperis, ben segur premeditats.

“Educació és quelcom que rep la majoria, que molts transmeten i que pocs tenen” (Karl Kraus, 1874-1936)

3          El càrrec de portaveu i l’educació (4/6/2019)

El portaveu d’una organització és el responsable de dirigir-se als mitjans de comunicació, per tant, el titular del càrrec ha de donar una bona imatge; en conseqüència, de les “formes” que exterioritzi en depèn el seu prestigi personal i el del col·lectiu al qual representa. És per aquest motiu que la “mala educació” no hi té cabuda.

Ja fa una colla d’anys, Miguel Àngel Rodríguez -portaveu del govern de José Mª Aznar– es va distingir en aquest sentit; les seves intervencions podrien inspirar perfectament un manual de com no s’hauria de comportar un portaveu. Més recentment, Rafael Hernando -portaveu del govern de Mariano Rajoy– va demostrar ser un perfecte deixeble de l’anterior. I pel que sembla, enguany des del seu càrrec al Senat, persevera en el seu lamentable comportament. En qualsevol cas és evident que “d’on no n’hi ha no en raja”.

Considero que un portaveu hauria d’aprofitar la seva posició per fer pedagogia de les idees que representa amb la dialèctica més escrupolosa possible. Un discurs basat en l’insult, la mofa, la provocació…, el desqualifica i no fa altra cosa que mostrar la misèria humana del propi personatge, de qui l’ha designat i dels que en són còmplices amb el seu silenci.

4          Exhibició de la mala educació a la bancada i de fatxenderia a la tribuna d’oradors (6/1/2020)

Espectacle lamentable al Congrés de Diputats. Sensació de vergonya aliena. Des de ja fa temps, massa, la bancada s’ha convertit en l’espai escènic de la mala educació i la tribuna d’oradors en el prosceni de la fatxenderia. Només hi falta el fossat d’orquestra perquè l’espectacle sigui complet.

Al llarg d’aquests darrers dies s’ha pogut comprovar com el debat d’investidura s’ha convertit en una astracanada protagonitzada bàsicament per personatges que tenen el tractament de señorías, però que a la pràctica, les seves actituds i els seus comportaments són propis d’impresentables.

A destacar les actuacions de sus señorías -tractament per imperatiu legal i citats per ordre alfabètic-  Santiago Abascal, Inés Arrimadas i Pablo Casado. A més de mala educació i de fatxenderia, han fet gala dels “valors” dels quals són portadors, “valors” aquests, que haurien de fer obrir els ulls a la bona gent de tota Espanya, persones que, amb independència de la seva ideologia, tenen sentit democràtic i que ben segur rebutgen el fons i les formes d’una dreta retrògrada que no ha evolucionat ni vol fer-ho, perquè en realitat és l’hereva d’un passat luctuós.

Estic segur que aquest trio de señorías i la seva claca parlamentària, subscriurien la proclama que José Mª Gil-Robles va etzibar a les Corts el 1936: «Hay que ir a un Estado nuevo, y para ello se imponen deberes y sacrificios. ¡Qué importa que nos cueste hasta derramar sangre! […] Para realizar este ideal no vamos a detenernos en formas arcaicas. La democracia no es para nosotros un fin, sino un medio para ir a la conquista de un Estado nuevo. Llegado el momento el Parlamento o se somete o le hacemos desaparecer».

5          Quan hom deixa de ser graciós (22/3/2022)

És un fet constatat que en l’ecosistema polític, amb massa freqüència, afloren personatges que es poden qualificar de curiosos per no dir extravagants. Són espècimens  que per alguna raó destaquen en el marc de la mediocritat que predomina i que dotats d’un tarannà que en un principi pot fer gràcia, el cert és que a mesura que passa el temps acostumen a posar-se en evidència, a mostrar les seves capacitats reals, més aviat mancances… és a dir, ben poca cosa, gairebé res de res.

Tanmateix, temporalment són útils per a entretenir la claca i omplir portades, fins que l’obsolescència els fa formar part de la col·lecció de premiats amb algun càrrec ben remunerat i amb pocs maldecaps. D’exemples n’hi ha un munt…

El més recent però el tenim en Gabriel Rufián, que afavorit pel partit i després d’uns inicis qualificats de trencadors en la tan airejada nova manera de fer política, de forma progressiva i inexorable, ha anat caient en la mediocritat més supina fins arribar a ser patètic.

“És millor romandre sense dir res i semblar ximple que xerrar i dissipar els dubtes definitivament” (Groucho Marx, 1890-1977)

Des de fa massa temps, vista la deriva que ha pres la política, podem constatar que enguany les males maneres no només es mantenen sinó que van en augment de forma preocupant. Tot indica que la gran majoria de la “classe política” se sent còmoda immersa en un ambient del qual són exponents els personatges citats. Com diria Ramón María del Valle-Inclán (1866-1936), tot plegat esperpèntic.

Abril de 2025