Avui, dia 4 de setembre de 2015 se m’ha fet un homenatge. Quan vaig començar a exercir la professió, l’any 1971, qui podia pensar en això? Però el temps no s’atura i arriba l’hora de la jubilació. M’he jubilat quan tocava, amb convenciment, sense traumes, i satisfet per haver-me pogut dedicar a una feina apassionant. No em suposa cap problema. Assumeixo el moment amb naturalitat. S’obre una nova etapa. En qualsevol cas, d’una altra forma, jo continuaré exercint perquè sento intimament la meva professió. Seré docent fins al final.

 

 

M’ha presentat la Júlia Alert, actual Directora Docent de l’Escola Daina – Isard, companya i amiga.

Ha dit :

“Parlar del Jaume Farrés a mi personalment m’és feina fàcil, molt fàcil, i agradable, molt agradable, no només pels anys que hem treballat junts, que són molts, perquè com veieu jo també sóc veterana, molt veterana, sinó perquè amb el Jaume hem compartit molts projectes, moltes il·lusions i també algun que altre entrebanc (tot i que no han estat masses). És fàcil treballar amb una persona com ell, amb molts valors, compromís, estima, dedicació; l’ajut no només als alumnes, sinó a tot el claustre, últimament ha estat el referent per als mestres joves que entraven a l’Escola.

El Jaume però continua en actiu perquè és el fundador (fa uns 20 anys) de la Companyia de Teatre Daina-Isard de la qual n’és director, enguany també cofundador d’OlesaAteneu.

Us convido a visitar el seu bloc que porta el seu nom, jaumefarres.cat, que ha creat últimament i en el qual es posa de manifest uns dels valors que deia abans, el seu compromís social i cultural.

El dia del seu comiat com a docent ja li vam expressar el molt que el trobaríem a faltar, no sabia però que tindria una altra oportunitat de fer-ho públicament.

Jaume, gràcies per la teva dedicació i pel teu saber fer.

I saps una cosa?, la gent compromesa no es jubila mai, sempre està en actiu.

Una abraçada!”

Tot seguit el meu torn. He volgut que la meva intervenció fos breu i centrar-la en dues parts: reflexions i agraïments.

Dues reflexions:

• A “La Passió”, a l’escena de la Sinagoga, Jesús diu: – Sapigueu que cap profeta no és volgut al seu país . Evidenment, jo no sóc profeta, ni pretenc ser-ho, però al meu “país”, Olesa, haig de dir que m’he sentit i em sento estimat, valorat, respectat i reconegut. No és doncs imprescindible marxar per poder desenvolupar una tasca, es pot fer perfectament en el lloc d’origen.
• Reivindico el concepte “vocació” com un component fonamental de la docència. Durant massa temps s’ha volgut identificar la vocació amb qüestions estrictament religioses, penso que aquesta visió és una fal·làcia. Estic completament d’acord en incrementar la preparació de qui s’ha de dedicar a la docència i ser més estricte, l’alumnat hi sortira guanyant, però considero que sense vocació, la docència no té sentit.

Set agraïments:

• Al meu estimat mestre Josep Ferrà i Esteve, sense la influència del qual, és molt possible que jo no m’hagués dedicat a l’ensenyament
• Als meus pares, que amb el seu sacrifici van fer possible que jo estudiés i que em van donar suport en una època en què dedicar-se a la docència no estava massa ben vist des del punt de vista de prestigi social
• A la meva dona, per “aguantar-me” i haver entès la meva professió
• Als meus fills per ser com són
• Als meus companys i companyes en la tasca docent, per les inquietuds i experiències compartides
• A la majoria de pares d’alumnes, que han estat col·laboratius en la meva tasca
• Als meus estimats alumnes, sense els quals, avui, jo no estaria aquí

Pel que fa a les reflexions, normalitat. En arribar als agraïments però, l’emoció m’ha dominat. En pocs segons, la meva ment ha vist desfilar una colla d’imatges que m’han colapsat. El meu aplom habitual s’ha desmuntat i m’ha resultat difícil controlar la situació. Amb la veu trencada quasi no he pogut articular paraula … Uns moments de silenci … Aplaudiments … He continuat amb dificultat … Al final, més aplaudiments. Em sento feliç. Estic content i agraït.

En qualsevol cas, el Jaume que s’ha vist avui, no és el Jaume de costum, però no hem sap greu, no és dolent que les emocions aflorin. És humà.

Malgrat tot, puc dir que acostumat a trepitjar l’escenari com a conseqüència de la meva afecció al teatre, avui he viscut una experiència única com a protagonista d’una obra d’aquelles que recordaré sempre.

Després, en acabar, recuperació de la normalitat. Felicitacions i bons desitjos per part dels assistents. Personalment, una satisfacció immensa.

Setembre de 2015