Es qualifica d’impropi allò que no es correspon amb les característiques pròpies d’algú o que no s’adequa a les circumstàncies d’un moment determinat. La definició és clara i no admet cap mena de dubte. Un altra qüestió és l’ús que es fa del lèxic quan la perversió del llenguatge, especialment en l’àmbit de la política, és de domini públic.

En conseqüència, en aquest tema concret, tinc un dubte que voldria aclarir a partir d’alguna argumentació lògica i coherent, per part dels pertinents anomenats “alts càrrecs”, cosa que fins ara no s’ha produït ni penso que es produirà com seria desitjable.

M’explicaré… El “sidral” que el dia 8 d’agost de 2024 es va organitzar en aplicar l’anomenada “Operació Gàbia”, a la recerca i captura del President Puigdemont, va ser de tal magnitud que es pot qualificar de pròpia d’una situació realment excepcional amb riscos evidents per a la ciutadania i el país. I em pregunto, a quin perill vam estar sotmesos? Ras i curt, a cap ni un. Mantenir el contrari no té fonament, així doncs… Pel que fa a la fumigació amb gas mostassa, penso que sobra qualsevol comentari, perquè carregar contra manifestants de biaix catalanista i no contra la ultradreta és una consentida pràctica habitual a casa nostra.

El Conseller d’Interior Joan Ignasi Elena va tenir el desvergonyiment d’acusar el President Puigdemont d’intentar dinamitar la investidura i de tenir un comportament impropi. Per si no n’hi hagués prou, va assegurar que ni els Mossos ni el país estaven preparats pel seu procedir. Què esperava?

I per si encara no hi hagué prou despropòsits, el Comissari en Cap del Mossos d’Esquadra Eduard Sallent va incórrer en una falta de respecte, greu al meu entendre, al comparar el President Puigdemont amb el personatge Jimmy Jump conegut de tothom per les seves accions disruptives en esdeveniments esportius. I encara més, també es va permetre fer comentaris i valoracions de caire polític. Comportament propi el del Comissari en Cap?

La roda de premsa de l’endemà va ser una exhibició de “pilotes fora” i de creuament de manifestacions inadequades per acabar amb un panegíric com a comiat. Propi o impropi?

Si els Mossos són la policia de Catalunya, considero que és imprescindible una reflexió en profunditat, un replantejament i també una purga interna per higiene democràtica. I no únicament pels darrers esdeveniments. Des del 17 d’agost de 2017 moltes coses han canviat, per això és essencial recuperar la memòria històrica d’unes actuacions admirables. Guanyar prestigi és difícil, mantenir-lo encara més, però perdre’l és d’allò més fàcil per bé que el discurs oficial lloï unes maneres de fer que la realitat actual evidencia que, com a mínim, són més que discutibles.

Com de costum un text de La Passió d’Olesa de Montserrat que, llegit en clau metafòrica, és molt clarificador:

Pere: Betània… Tots et coneixen… Més enllà Jerusalem…

Joan: Si saps bé que et persegueixen, oh, Senyor, per què hi anem?

Andreu: Els fariseus cerquen l’hora d’agafar-te a traïció.

Judes: I què? Som tots a sa vora i tindrem precaució.

Jesús: No temeu pel meu prestigi que el meu triomf serà cert. Mes avui cal que un prodigi dels més grans sigui complert.

Naturalment i com en moltes pel·lícules, tota semblança amb la realitat és pura coincidència. Propi o impropi?

Agost de 2024

No cal donar-hi més voltes ni utilitzar, una vegada més, Catalunya com a pretext recurrent. Arribats a l’extrem de mantenir les “cadires” o les “cadiretes” a qualsevol preu, se m’acut fer referència a un fragment de La Passió d’Olesa de Montserrat que retrata la situació a la qual ens aboca l’estratègia d’un partit en què, per damunt de tot, predominen els interessos no precisament de les bases que, diguem-ho clar, es manipulen sense contemplacions en funció de la conveniència del moment. No cal ser il·lustrat per adonar-se que l’objectiu és mantenir el màxim de càrrecs possible amb tot el que això significa, perquè sinó, com subsistir en entorns de treball real?

L’argumentari justificatiu pot ser tot l’extens que es vulgui, però la realitat és la que és i en moments de crisi partidista la qüestió és procurar mantenir el màxim d’ocupació malgrat la mediocritat palesa. Així doncs, tot sigui per la causa…

Però anem al fragment esmentat:

Fariseu: I el Sanedrí té riquesa i paga amb esplendidesa quan li presten un servei!… Sembla que hem trobat el gos que no és fidel ni agraït. A la mirada ho té escrit: lladre, fals i ambiciós! Pensa i estigues alerta! Per si t’hi vols acollir, recorda que el Sanedrí sempre té la porta oberta!

Més clar l’aigua, oi?

Òbviament, no es tracta de personalitzar, però si de denunciar al conjunt de “catalanets” i “catalanetes” que no tenen més aspiració que mantenir la “cadira” o la “cadireta” i que fan, i faran, el que sigui per aconseguir-ho.

Aquest fenomen no és exclusiu de cap partit, només faltaria… Però sí el denominador comú d’una colla que de la política n’han fet ofici, personatges incapaços de qualsevol mena de constructivisme i tòxics en ocasions.

Sobre el fragment proposat i pensant en la volatilitat de la memòria, fenomen que va a més, suggereixo recordar que un puntal destacat d’ERC i bocamoll per excel·lència, el dia 26 d’octubre de 2017 es va permetre fer una comparativa utilitzant  el passatge bíblic de Judes i les 30 monedes. Li va faltar temps per a fer la gracieta de torn amb personalització inclosa. No obstant, l’estil de cadascú desvetlla, al cap del temps, qualsevol dubte que es pugui tenir sobre actituds i comportaments del tot impresentables, en especial si hom es vanta de treballar, suposadament, per a la ciutadania. L’addicció a un ego mal paït i la fatxenderia comporten riscos que no sempre estan sota control… I quan això passa, ja se sap…

Gairebé han passat vuit anys, però no deixa de ser una clara mostra d’intel·ligència emocional amb que sovint ens delecta la fauna política que suportem i, a sobre, mantenim. Tanmateix, tenir-les en consideració i actuar com a caixa de ressonància seria fer-los el joc i, en certa manera, assumir la condició de còmplices. En qualsevol cas, recordar certes aportacions a la cultura popular és una pràctica saludable que contribueix a mantenir la ment actualitzada.

I com que al cap i a la fi de recordar es tracta, malgrat no ser cap secret que la premsa dista molt de ser totalment independent com seria de desitjar, agrair la funció de les hemeroteques.

Per acabar, com en altres ocasions, no em puc estar de proposar unes frases que diuen molt de tot plegat…

“La política es el campo de trabajo para ciertos cerebros mediocres.”

Friedrich Nietzsche (1844-1900)

“La política es quizá la única profesión para la que no se considera necesaria ninguna preparación.”

Robert Louis Stevenson (1850-1894)

“Cuanto menos aporta un político, más ama a la bandera.”

Kin Hubbard (1868-1930)

“El político se convierte en estadista cuando comienza a pensar en las próximas generaciones y no en las próximas elecciones.”

Winston Churchill (1874-1965)

“Sólo soy, sólo sigo siendo una sola cosa: un payaso. Eso me pone en un plano más alto que cualquier político.”

Charles Chaplin (1889-1977)

“Cuanto más siniestros son los deseos de un político, más pomposa, en general, se vuelve la nobleza de su lenguaje.”

Aldous Huxley (1894-1963)

“Para el que no tiene nada, la política es una tentación comprensible, porque es una manera de vivir con bastante facilidad.”

Miguel Delibes (1920-2010)

Tal com va el país s’imposa una reflexió en profunditat, oi? Vaja, és el que penso.

Agost de 2024

Ben segur que els i les de la meva generació recordaran un tema que avui es qualificaria de “boom” musical: Me lo dijo Pérez.

Segons dades de la premsa de l’època, fou una de les cançons més exitoses de la dècada dels 60. S’afirmava que amb ella es va iniciar la cançó del “pop turístic”, amb l’aval, tot s’ha de dir, del Ministerio de Información y Turismo, titular del qual fou Manuel Fraga Iribarne, personatge incombustible per antonomàsia.

L’autor del tema fou Alberto Cortez, cantant i compositor argentí. I cal saber que Me lo dijo Pérez va triomfar al Festival de Palma de Mallorca de l’any 1965 malgrat quedar en segon lloc. Mochi i Karina, figures mediàtiques de l’univers musical espanyol de l’època van assumir la tasca de defensar la cançó.

En qualsevol cas, pura patxanga destinada al consum bàsicament de guiris i fans nacionals en plena canícula estiuenca. Tanmateix va suposar un èxit comercial com a conseqüència de la quantitat i varietat de versions que se’n van fer. Una de les més reeixides fou la del trio paraguaià Los tres sudamericanos.

Però deixem-nos d’històries i centrem-nos en l’actualitat… Concretament amb  la composició del Parlament Europeu arran de les darreres eleccions.

Els resultats han posat de manifest, i no és un fenomen nou, que qualsevol impresentable té la possibilitat d’accedir a ocupar un escó, la qual cosa comporta un estatus de privilegi en espera, sovint, d’una jubilació que hom pot qualificar de daurada. Al meu entendre, el fet de què aquestes situacions siguin  possibles i es repeteixin de forma recurrent, és conseqüència de la creixent degradació d’un sistema democràtic caduc que permet que la mediocritat s’instal·li en les burocratitzades institucions supranacionals, palesament inoperants perquè han renunciat als principis fundacionals.

I així ens va…

És per això que se m’ha acudit, a partir de l’èxit musical esmentat al principi, fer una versió actualitzada en clau humorística com a mostra de l’estat d’una  qüestió que ens hauria de preocupar.

Me lo ha dicho Alvise

¡Me lo ha dicho Alvise!

¿Qué te ha dicho Alvise?

Que se va pa Europa

Y estará encantado sentado en su escaño viéndolas pasar…

¡Me lo ha dicho Alvise!

¿Qué te ha dicho Alvise?

Que allí la alegría, de noche y de día, nunca tiene fin

Si vieras, me dijo: “cuantas diputadas en el hemiciclo para flirtear…

En el parlamento cobrando, ligando y encima con inmunidad”

Y yo que me muero por esas prebendas

Con eso de Alvise me pongo a pensar

En meter mis cosas en una maleta i marcharme p’allá

¡Me lo ha dicho Alvise!

Que se va pa Europa

Que es un cachondeo

Que la incompetencia bien remunerada es posible allá

Y yo que me muero por seguir su ejemplo

Con eso de Alvise me pongo a pensar

En meter mis cosas en una maleta i marcharme p’allà.

¡Me lo ha dicho Alvise!

…

Juny de 2024

Universitat de l’Experiència (UPC), curs 2023-2024, Martorell. Enguany és el segon que estic matriculat. Tot un encert. Espero poder continuar… Aquest curs però, està sent especial. Ho dic perquè he tingut l’oportunitat de participar com a conferenciant amb un tema que al marge de la meva professió, la docència,  m’apassiona: el teatre.

El dies 6 i 13 de febrer, vaig tenir el plaer d’explicar les meves idees i vivències en el marc del teatre d’aficionats, remarcant com a imprescindibles la serietat i el rigor; condicions inherents al teatre professional.

El títol de la conferència fou: Teatre: eina educativa vers el procés creatiu

Feta la presentació curricular, vaig incidir en les següents facetes de la meva trajectòria:

• Formació teatral autodidacta
• Vint-i-set muntatges dirigits
• Direcció infantil i juvenil en l’àmbit escolar
• Tallers de teatre (juvenils i adults)
• Experiències diverses en el camp de la interpretació

Tot seguit i després d’unes consideracions prèvies sobre l’educació en general, vaig entrar en matèria tot plantejant l’activitat teatral des d’una perspectiva polièdrica, pedagògica i didàctica. En aquest sentit he de dir també que, a modo de preàmbul, vaig considerar oportú fer un breu comentari sobre dos conceptes presents al llarg de tota la conferència: la pedagogia i la didàctica.

I a partir d’aquí, una proposta teòrica i pràctica alhora complementada per un col·loqui final.

La teoria:

Una frase per a reflexionar

“Si és necessari que l’art o el teatre serveixin per a alguna cosa, jo diria que haurien de servir per a ensenyar a la gent que hi ha activitats que no serveixen per a res i que és imprescindible que existeixin.”

Eugen Ionescu (1909-1994)

El meu concepte de teatre

El teatre és una activitat formativa i un exercici de responsabilitat compartida en què el jo i el tots s’han de conjuntar a partir de la lliure acceptació d’un compromís i de la implicació. Des d’aquesta òptica, considero que entès com a tasca col·lectiva, lluny de protagonismes individuals, afavoreix el desenvolupament personal i comporta sentir-se part essencial d’un engranatge equilibrat. Es tracta per tant, d’una eina educativa de vital importància.

Respirar teatre…

Us presento algunes (28) de les moltes frases que, al llarg de la història, han pronunciat personatges relacionats més o menys directament amb el món de la faràndula. Ben segur que us faran reflexionar.

El teatre com a eina educativa

• Aportacions d’aprenentatge: expressió oral, escrita i corporal, vocabulari, lectura mecànica i comprensiva, Mnemotècnia (exercici de la memòria), aprendre a estudiar, Prosòdia (expressió oral, accent, to i entonació), improvisació i estudis teatrals orientats a la professionalització.
• Aportacions actitudinals: superació de les “vergonyes” i/o de la timidesa, “posar-se a prova”, compromís, responsabilitat, solidaritat, disciplina, puntualitat, concentració, autocontrol, respecte, tolerància, autoestima, capacitat d’esforç i sacrifici, amistat coneixement del “jo” i acceptació de les “pròpies limitacions”, reflexió, descobriment de tendències artístiques i professionalitat.

Educar mitjançant el teatre

• Estar convençut de les seves possibilitats.
• Comptar amb els suports necessaris per tal de poder desenvolupar projectes.
• Elaborar un pla de treball, disposar dels elements necessaris per a poder-lo desenvolupar, portar-lo a terme i avaluar els resultats periòdicament per tal d’aplicar possibles mesures correctores.
• Fomentar, potencial l’activitat teatral i perseverar amb l’objectiu que se li atorgui el reconeixement que mereix.

La Teoria de l’equilibri

• Ens agrada fer teatre.
• Entenem el teatre com un divertimento.
• Volem integrar, és a dir, estem oberts a tothom.
• No som partidaris d’intervenir en cap mena de competició.
• Ens motiva l’agradable risc de donar alternatives i descobrir “talents”.
• Som receptius, pensem que tothom que participa pot tenir alguna cosa a dir.
• No ens agraden els protagonismes individuals.
• Valorem l’autocrítica i l’acceptació de les limitacions personals.
• Ens mou un esperit de superació
• Tenim tendència a “complicar-nos la vida” perquè creiem en aquests principis.

Feliu Formosa deia…

“Cal repetir-ho: el teatre és una arma cultural per a les masses. Arma vol dir mitjà, instrument; el teatre no és doncs un fi. A través del teatre hem d’aconseguir que les capes més progressives de la població s’adonin que han de conquerir, juntament amb altres coses, el mateix teatre; una tasca bastant complexa, perquè si encara no l’han conquerit, això vol dir que no l’han posat al seu servei. El teatre ha de reflectir la lluita; ha de preguntar i intentar de trobar una resposta als perquès d’aquesta lluita. Ha de transformar-se per a ésser capaç de transformar! Aquí tenim l’arrel d’allò que Bertolt Brecht anomenà dialèctica del teatre.”

El procés creatiu

• S’encén la “bombeta”!!!
• La tria de l’obra, l’adaptació i el repartiment.
• La direcció.
• La producció.
• La concepció de l’espai escènic.
• Música?
• L’equip tècnic: tramoia, il·luminació, so, vestuari, utillatge, perruqueria servei de funció, traspunt, publicitat, gravació…
• Els contactes…
• La presentació del projecte.
• La primera lectura.
• El pla de treball: calendari d’assaigs i representacions.
• Les fases: el treball de taula, l’escenari i la incorporació dels elements tècnics.
• Els assaigs generals i l’estrena.
• Estratègies que motiven.
• Més representacions…
• Les crítiques. Ai, les crítiques!
• “El sopar”

La pràctica

Entestat en demostrar que era possible desenvolupar totes les idees exposades, em va semblar oportú visionar i comentar la gravació de Vent de Garbí i una mica de por, obra i representada a El Casal d’Olesa de Montserrat el novembre de 2022 en base a una adaptació actualitzada a càrrec de qui signa l’article i d’en Llorenç Mimó, el meu inseparable company “d’aventures faranduleres”.

A títol informatiu, dir que l’obra fou escrita per na Mª Aurèlia Capmany (1918-1991), estrenada al Teatre Romea el 1968 i recuperada pel TNC el 2023.

El col·loqui

Per tal de potenciar i donar més ambient al col·loqui, vaig comptar amb la inestimable col·laboració de dos joves talents que apunten excel·lents maneres i que són el viu exemple dels “descobriments” esmentats a la Teoria de l’equilibri: en Marc Figueras i na Guida Boltà estudiants de segon de Batxillerat i quart d’ESO respectivament.

He de dir, amb orgull, que la seva simpatia, espontaneïtat i capacitat de resposta van causar l’admiració de l’auditori, perquè no només es van limitar a respondre a les moltes i variades preguntes que se’ls hi van formular, sinó que van saber transmetre el seu personal sentiment sobre el teatre. I això, al meu entendre, és d’agrair!

Març de 2024

Atès que el PP comença a intuir que acusar el President Puigdemont de terrorisme no té recorregut -caldrà veure amb l’alta traïció- sembla ser que està obert a la concessió d’un possible indult segons paraules de Núñez Feijóo… Monumental sacsejada interna a nivell de partit! En qualsevol cas, no sé si han contemplat la possibilitat d’imputar-li també el delicte d’heretgia… Si fos així, i no ho descarto, estic segur que un ampli sector del clergat -aquell que no interfereix mai en qüestions polítiques- ho aplaudiria amb entusiasme  per allò de la recuperació de la croada en defensa dels valors patris i demés fal·làcies del nacional-catolicisme de trista recordança i nefastes conseqüències.

Cada dia que passa em qüestiono més la racionalitat que se li suposa a l’espècie humana. Ignoro els motius de la involució de l’intel·lecte, en qualsevol cas, puc intuir, a risc d’equivocar-me, que el fenomen es deu a causes de la més variada índole, sovint surrealistes, i a l’acumulació de despropòsits que tendeix a créixer en progressió geomètrica.

Però tornem a l’hipotètic indult… Considerant el tarannà carpetovetònic que emana d’una dreta no precisament civilitzada, ben segur que, per les afrentas sufridas, a més d’altres arguments de rancio abolengo, es voldria la imatge del President humiliat, a ser possible engrillonat i sotmès a l’escarni públic per a gaudi de la plebs.

Alerta però! Si com diu el President, “s’ha de saber tot”, està per veure quin serà el final de l’auca, perquè a la llarga, les preses de pèl a la ciutadania acaben passant factura. Ja fa massa temps que el que es diu i el que es fa  no tenen res a veure, en conseqüència, en política la credibilitat és nul·la i els mal anomenats líders, simples xarlatans de fira a la cacera de rèdits electorals.

És per això que, amb clau d’humor, m´he pres la llicència de recuperar un fragment de La vida es sueño (Pedro Calderón de la Barca, 1600-1681) on Segismundo (Carles Puigdemont) es lamenta de la seva sort:

¡Ay mísero de mí, y ay infelice!

Apurar, cielos, pretendo,

ya que me tratáis así,

qué delito cometí

contra vosotros naciendo.

Aunque si nací, ya entiendo

qué delito he cometido;

bastante causa ha tenido

vuestra justicia y rigor,

pues el delito mayor

del hombre es haber nacido.

Sólo quisiera saber

para apurar mis desvelos

—dejando a una parte, cielos,

el delito del nacer—,

¿qué más os pude ofender,

para castigarme más?

¿No nacieron los demás?

Pues si los demás nacieron,

¿qué privilegios tuvieron

que yo no gocé jamás?

I puix que gaudim de llibertat de pensament, que cadascú interpreti aquests versos i els que segueixen com li sembli bé, només faltaria… El cert però, és que són perfectament aplicables a la vergonyant situació en què es troba el President Puigdemont. Tanmateix, al tractar-se d’un muntatge teatral dels que ens tenen acostumats, caldrà veure quin és el desenllaç perquè de moment només s’han escrit el primer i el segon acte dels tres que normalment es representen.

¿Qué es la vida? Un frenesí.

¿Qué es la vida? Una ilusión,

una sombra, una ficción,

y el mayor bien es pequeño;

y toda la vida es sueño,

y los sueños, sueños son.

Un desig per acabar:

Tant de bo que els somnis segueixin sent simplement somnis i que la realitat (veritat) s’imposi amb totes les conseqüències.

Febrer de 2024

En Botànica, els conceptes perenne i caduc són contraposats, tanmateix en l’àmbit polític la qüestió és diferent… Si hom parteix de què “la política és l’art del possible” res és d’estranyar… I si a més es té en consideració la perversió del llenguatge, que tendeix a normalitzar-se malgrat el greus riscos que això comporta, és clar que la irracionalitat s’ha instal·lat per a quedar-se. En conseqüència jo diria que “la política és també l’art de l’impossible”, perquè al cap i a la fi, quin és el límit si qualsevol estratègia es basa en el tot s’hi val?

En fer aquesta afirmació, em refereixo a les acusacions de terrorisme i traïció que s’han formulat contra l’independentisme català amb una única intenció, intenció que produeix vergonya aliena perquè no s’aguanta per enlloc i constitueix un desprestigi per a la judicatura en general malgrat tenir el convenciment de què no es tracta d’un tarannà majoritari en absolut.

Dit això, també vull fer referència a tot un argumentari, que pot qualificar-se de surrealista pel seu contingut, contingut  basat en falsedats, muntatges quimèrics i interpretacions capcioses de la llei, on la perennitat i la caducitat formen part d’un tot indissoluble. Però res ha d’estranyar, perquè aquesta manera de fer, aquest estil no és nou; de fet,  ve de lluny, tan lluny que gairebé han passat més de dos mil anys.

En Joan Povill i Adserà ens ho va deixar escrit a la seva Passió i ben mirat, pel que fa als recursos emprats, ja en aquells temps, ben poca cosa ha canviat. L’autor va posar en boca dels caps del Sanedrí una colla d’acusacions amb un únic objectiu: aconseguir una condemna. I així va ser.

Heus aquí una mostra de la reiteració d’arguments sorgits de la conveniència sectària:

• Nosaltres l’hem acusat de sacríleg i blasfem, però davant de Pilat recordeu que no podem […] Cal que l’acusem abans d’erigir-se rei innoble, de rebel contra els romans i amotinador del poble.
• És un subjecte poc noble que no té respecte a res.
• A aquest home l’hem sorprès pervertint el nostre poble!
• Ha estat aquest malfactor qui ens ha dit que no paguem el tribut que tots devem al Cèsar emperador!
• Esvalota la ciutat i ataca la nostra Llei tot dient que és el Crist Rei!
• Tres delictes, Ponç Pilat, tots de pena capital: sedició, atemptat contra el tresor de l’estat i suplantació reial!
• Aquest home es pren a broma la Llei i l’autoritat!
• Esvalota la ciutat i és un enemic de Roma!
• Els seus delictes són grans!
• Ataca la nostra Llei!
• Aquest home és un malvat, un ésser blasfem i abjecte!  
• No mereix altre respecte que el d’ésser crucificat!
• Destrueix la nostra Llei amb les seves teories!
• I amb falses superxeries vol fer-se proclamar rei!”
• No pot viure entre homes bons un reu blasfem i malvist!

Des d’una òptica en clau de metàfora, tot aquest llistat d’improperis sens dubte que es pot extrapolar i aplicar a l’actualitat; també constatar quan perennes són per la seva vigència alhora que caducs per la manca de fonament.

En qualsevol cas, malgrat el final de la història, coneguda arreu, Ponç Pilat digué:

“Cometeu una injustícia que és també una atrocitat. Jo puc dir que he procurat que resplendís la justícia […] M’heu forçat a la injustícia de condemnar un innocent […] No crec en res de la vida i de res no tinc temor! Però si Ell ressuscita, què serà de tu, pretor?”

Imagino que cap dels “pretors” actuals tenen la intenció de fer-se un plantejament semblant i que, sense esperar cap mena de rectificació per part seva, persistiran en els seus postulats, repeteixo, perennes i alhora caducs. Faltaria més! Perquè malgrat no tenir temor de res -impunitat- són incapaços de reflexionar sobre la gravetat del seu procedir i de les conseqüències que, amb tota seguretat, se’n poden derivar.

Sortosament, al viure en un estat de dret, la separació de poders no contempla interferències, oi?

Febrer de 2024

Don Narcís: Calma! Calma! És la calor, és el Sol, el “Vent de Garbí i una mica de por”, cal convenir-ho… Tanmateix, és possible que tot plegat sigui conseqüència de “l’estupidesa humana i la buidor existencial”… (Mª Aurèlia Capmany, 1918 – 1991).

Amb aquesta frase acaba l’obra, estrenada al Palau de la Música Catalana el 1965, al Teatre Romea el 1968 i versionada al TNC el 2023.

Cal remarcar que en l’àmbit local es va representar a El Casal d’Olesa de Montserrat a finals de la dècada dels seixanta -no recordo la data amb exactitud- i posteriorment el novembre de 2023 amb  una proposta diferent, en tots els aspectes, a les anteriors.

En el seu moment, de l’obra, Salvador Espriu (1913 – 1985) va dir: “Maria Aurèlia Capmany ens recorda amb una eficàcia esborronadora la permanent estupidesa humana, la nostra buidor existencial sense remei.”

Però centrem-nos en “l’estupidesa humana i la buidor existencial”…

Sempre he considerat, i segueixo pensant el mateix, que és impossible madurar i desenvolupar-se com a persona al marge de referents. Són els que aporten valors i els que ens influeixen al llarg de la nostra existència. Com és natural, aquests referents estan associats als mèrits més diversos en els seus àmbits, motiu pel qual la seva acció es pot considerar de caràcter positiu. És per això que fent un exercici retrospectiu ens podem adonar d’aquesta realitat palesa, que actua com a factor determinant perquè, amb més o menys intensitat, ens marca i conforma una manera de fer i de ser.

Tanmateix d’uns anys ençà han aparegut, i no precisament per generació espontània, uns personatges anomenats “influencers” que, al marge de qualsevol relació amb el concepte de mèrit, s’han convertit en referents de les més variades i estrafolàries activitats per a segments d’una població cada vegada més acrítica i tendent al borreguisme de masses.

És evident que en els temps que corren els referents positius escassegen, mentre que de negatius n’hi ha per a donar i per a vendre. El ventall d’espècimens és impressionant! Gairebé es pot dir que els primers estan en perill d’extinció i que se’ls hauria de declarar espècie protegida, qüestió aquesta que no sembla que interessi, ans al contrari.

Paradoxalment i vista la perversió del llenguatge que patim, darrerament, als “influencers” se’ls denomina “creadors de continguts”. I jo em pregunto: de quins continguts? Com és de suposar, la resposta es pot trobar a les xarxes i en determinats mitjans de comunicació que, darrera d’interessos estrictament comercials, utilitzen a conveniència un nivell d’estultícia que va en augment.

Sense cap mena de dubte és clar que el futur que s’albira, i que hauran d’afrontar les noves generacions, dependrà dels inputs rebuts i del nivell de conformitat que estiguin disposades a acceptar en nom d’una felicitat malentesa ocasionada per l’absència d’autèntics referents. Ras i curt: la felicitat de la ignorància.

Ai, la buidor existencial!!!

“Dues coses són infinites: l’Univers i l’estupidesa humana; i jo no estic segur sobre l’Univers.” Albert Einstein (1879 – 1955).

Gener de 2024

No sé pas com començar… O potser sí… Bé, diguem que sí i punt.

Quin desastre de classe política que patim! He dit classe? Deu ser per imperatiu legal… O no… Ves a saber… Segur que per costum. Sigui pel que sigui, com anomenar la fauna que de la política n’han fet un ofici lucratiu a costa dels impostos a càrrec de la ciutadania?

Al pas que anem, i si no es produeixen canvis substancials a curt termini, aviat s’haurà de fer referència a una nova modalitat de relació de dependència entre els éssers humans: el parasitisme polític. Si bé dita relació no hauria de suposar cap novetat, també és cert que la seva persistència i creixement constitueixen un fenomen de conseqüències no pas imprevisibles per bé que els sectors interessats prefereixin ignorar.

Se’n salva algú? Al marge de contades i honroses excepcions, probablement no; així doncs, la quantitat de paràsits en l’àmbit polític hauria de ser motiu de seriosa preocupació. Si a més hi afegim les assessories i els càrrecs de confiança designats, és obvi que el parasitisme s’ha instal·lat i consolidat en totes les esferes del poder. En conseqüència, la seva potencial erradicació es presenta extremadament complicada si no s’apliquen mesures de xoc amb caràcter d’urgència.

Però el problema no acaba aquí atès el desequilibri entre els tres poders que han de regir un estat segons recull el tractat de teoria política i dret comparat, L’esprit des lois, obra escrita per Montesquieu i publicada el 1748.

Analitzem:

1. La llista d’ineptes de totes les tendències polítiques que ocupen càrrecs de responsabilitat, pel sol fet de ser militants d’un partit, sense tenir la més mínima idea del que gestionen és esgarrifosa. I el fet d’haver-se d’envoltar de càrrecs de confiança i assessors inadmissible pel dispendi econòmic que comporta.

2. Algú pot negar la quantitat de “ximples necessaris” -amb aspiracions a ocupar càrrecs i ànsies de notorietat- que es presten a ser utilitzats com a mocadors d’usar i llençar? És per això que cal distingir entre dos conceptes que no s’han de confondre: lleialtat i servilisme.

3. I què dir de les constants demostracions de grolleria sense el més mínim rubor per part de qui se suposa que representa l’electorat? La pregunta clau és si aquest electorat, que vota repetidament les mateixes opcions malgrat determinades actituds i comportaments, aprova aquest procedir donant-li suport al marge de qualsevol consideració simplement per gregarisme acrític. En cas afirmatiu, com a societat moderna que pretenem ser, tenim un problema d’extrema gravetat i de difícil solució.

4. Pel que fa als poders legislatiu, executiu i judicial, és evident que en cap cas haurien d’interferir-se, perquè de la seva acció o inacció en depèn el bon funcionament, la credibilitat i el prestigi de les institucions.

Per acabar, quatre frases amb molt missatge:

“Val més a un home tenir la boca tancada, i que els altres el creguin ximple, que obrir-la i que els altres es convencin que ho és.”

Pitàgores (570 aC – 490 aC)

“Quan el jutge s’aparta de la lletra de la llei , es converteix en legislador.”

Sir Francis Bacon (1561 – 1626)

“La política és potser l’única professió per a la qual no es considera necessària cap mena de preparació.”

Robert Louis Stevenson (1850 – 1894)

“Educació és el que la majoria rep, molts transmeten i pocs en tenen.”

Karl Kraus (1874 – 1936)

Novembre de 2023