El resultat electoral obtingut a Andalusia confirma, com era de suposar, la darrera patacada que ha rebut Ciudadanos, formació sorgida el 2006 amb l’objectiu de sembrar l’odi i la malvestat a Catalunya. Pel bé del país en general, malgrat els transvasaments a altres ecosistemes semblants o pitjors, tant de bo arribi el dia de la seva desaparició definitiva d’aquest gran muntatge teatral en què s’ha convertit el món de la política.

En qualsevol cas, no em puc estar de retre un “petit homenatge”, en clau de metàfora, a un col·lectiu que personifica tot allò que hauria de ser motiu de rebuig en qualsevol àmbit  de la societat. Amb aquesta intenció, i amb sentit de l’humor, m’he permès fer referència al Romance de Don Rodrigo.

Diu així: Las huestes de Ciudadanos desmayaban y huían cuando tras las elecciones sus adversarios vencían […] Solas van desventuradas que no llevan compañía […] La cara llevan hinchada del bochorno que sufrían […] El triste, de ver aquesto, gran mancilla en sí tenia: llorando de los sus ojos de esta manera decían: ayer villas y castillos, hoy ninguno poseían; ayer tenían criados, hoy ninguno les servía […] ¡Desdichada fue la hora desdichado fue aquel día […] pues lo habían de perder todo junto en un día! ¡Oh, Alberto! ¿Por qué no vienes y llevas estas nuestras almas de aquestos cuerpos mezquinos, pues se te agradecería?

24/6/2022

Publicada a EL PUNT AVUI l’1/7/2022

Arran de l’anomenada Operació Catalunya, Andorra s’ha considerat agredida per l’estat espanyol, però malgrat la diferència substancial entre ambdós països no s’ha acovardit, ans al contrari, ha respost imputant Mariano Rajoy Brey, Cristóbal Montoro Romero i Jorge Fernández Díaz de moment…, per un atac a la sobirania d’un estat independent, mitjançant coaccions i amenaces a una entitat financera andorrana.

Caldrà veure com evoluciona tot plegat, de moment però, tots els indicis apunten a què l’anomenada “policía patriótica” va cumplir amb escreix els plans estratègics fixats. La manera com van acabar Banca Privada d’Andorra i la seva filial a Espanya, Banco de Madrid, en són proves concloents.

Tanmateix, aquesta manera d’actuar no tindria explicació sense considerar una qüestió que ve de lluny i que no és altre que un tarannà característic i inconfusible. El text de Baltasar Gracián (1601-1658), escriptor castellà del Siglo de Oro en dóna fe malgrat la distància temporal:

“La soberbia, como primera en todo lo malo, cogió la delantera […] Topó con España, primera provincia de la Europa. Parecióle tan de su genio que se perpetuo en ella. Allí vive y allí reina con todas sus aliadas: la estimación propia, el desprecio ajeno, el querer mandarlo todo y servir a nadie, hacer el Don Diego i “vengo de los godos”, el lucir, el campear, el alabarse, el hablar mucho, alto y hueco, la gravedad, el fausto, el brío con todo género de presunción y todo esto desde el más noble al más plebeyo.”

14/6/2022

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Operació Catalunya: supèrbia i alguna cosa més” el 18/6/2022

Senyor Alberto Núñez Feijoó, estic convençut que per la seva formació acadèmica sap perfectament que l’apartheid fou un ignominiós sistema de segregació racial implantat a Sudàfrica a partir de 1948 mitjançant la promulgació de lleis que van provocar que la majoritària població negra es veiés desposseïda dels drets fonamentals inherents a qualsevol ésser humà.

Així doncs, el fet d’afirmar que a Catalunya existeix un apartheid pel que fa a la llengua castellana, no és per ignorància, és per mala fe o pitjor encara, per maldat. Vostè, com altres líders de partits que es vanten de ser constitucionalistes, és perfectament conscient de la rendibilitat que comporta  difamar Catalunya, perquè en aquest afer tot s’hi val; ho sap però, malgrat la seva posició de privilegi, no té el valor necessari per a contribuir a regenerar i dignificar la vida política, escandalosament mancada d’honestedat i dignitat.

La incontinència verbal que està demostrant des que ocupa la “pole position” del Partit Popular posa de manifest que la seva suposada moderació és inexistent i que, com tants i tantes del seu tarannà, són més del mateix a la dreta i a l’esquerra. Pretendre suplir la manca de substància argumental amb l’ús de determinades expressions o conceptes de manera frívola i esbiaixada no fa altra cosa que evidenciar un nivell impropi i inadmissible en qui aspira a governar un país.

7/6/2022

Publicada a EL PUNT AVUI el 8/6/2022 i a EL PERIÓDICO amb el títol “Senyor Alberto Núñez Feijóo, quan parla d’apartheid lingüístic demostra que la seva moderació és inexistent” el 12/6/2022

“Unidad de destino en lo universal”. De quan era petit, entre moltes altres  coses, recordo aquesta frase que apareixia a l’enciclopèdia Alvarez, compendi del saber que hom devia assimilar -és un dir- al llarg dels cursos que conformaven la Primària d’aquella època. Així es definia Espanya com a pàtria.

Com tants i tantes de la meva generació, què devia entendre jo -pobre de mi- d’aquella màxima que contenia i relacionava tres conceptes prou complexos de per si com són la unitat, el destí i l’universalisme? Ben segur que poca cosa… o millor dit, res, perquè el nivell de comprensió per qüestions d’edat no es corresponia en absolut amb aquella abstracció.

És evident que l’objectiu, no precisament educatiu, era l’adoctrinament en base a la memorització -que no comprensió- de consignes consubstancials al pensament únic instaurat pel règim i d’obligat acatament.

Han passat molts anys i els fets donen testimoni d’uns deliris de grandesa que en cap cas s’han superat i que nostàlgics caducs voldrien recuperar. Tanmateix, el veritable perill rau en els arribistes que, aprofitant-se d’un sistema democràtic pendent de consolidació malgrat el discurs oficial, no pretenen altra cosa que infiltrar-se en les institucions per simple benefici propi.

“En una democràcia, no se sap com serà el pròxim govern. Sota el feixisme no existeix cap pròxim govern.” (Michal Kalecki, 1899-1970)

28/5/2022

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Unidad de destino en lo universal i altres deliris de grandesa que no s’han superat” el 3/6/2022 i a REGIÓ 7 el 7/6/2022

Talment com succeeix en les erupcions volcàniques, la merda que es desplaça per les clavegueres de l’Estat està sortint a la superfície. Hi ho fa amb una força incontrolada com a conseqüència del volum acumulat i la pressió exercida, res comparable al que succeïa quan es procedia al buidatge de les antigues comunes predecessores dels sanitaris actuals. I per si no n’hi ha prou amb la quantitat i varietat d’estrats de matèria fètida sedimentada, la pestilència putrefacta que es desprèn contamina l’ecosistema en què la política actual sembla haver-se instal·lat còmodament i amb una capacitat d’adaptació inimaginable.

L’afer Pegasus està fent possible que la merda aflori en tota la seva dimensió i que la flaire que desprèn s’escampi, de forma incontrolada, malgrat els que la remenen s’esforcin en fer mans i mànigues per a neutralitzar la pudor.

En qualsevol cas i per més maniobres de distracció que es dissenyin, la crua realitat és que no es tracta de merda de muntanya i que malgrat remenar-la amb un bastó, la merda fa pudor, molta pudor, moltíssima pudor.

20/5/2022

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Clavegueres de l’Estat: no és merda de la muntanya i fa pudor” el 24/5/2022 i a REGIÓ 7 amb el títol “L’afer Pegasus” el 28/5/2022

Pegasus és incompatible amb la democràcia, per tant, amb un estat de dret. Heus aquí el quid de la qüestió, en conseqüència, l’espionatge practicat no és un tema menor que afecti exclusivament l’independentisme, el problema és de tal magnitud que sobrepassa amb escreix qualsevol línia de les anomenades vermelles.

És a partir d’aquesta premissa que no em puc estar de remarcar la intervenció de la ministra de Defensa en seu parlamentària, culminada amb la pregunta a mode de reflexió, que posa de manifest un tarannà més que sospitós i alhora tota una declaració de principis inadmissible en una jurista. Ostensiblement fora de sí, va etzibar: ¿Què tiene que hacer un Estado cuando alguien declara la independència…? Tot plegat em suggereix la primera estrofa de l’himne d’infanteria: Ardor guerrero vibre en nuestras voces. Y de amor patrio henchido el corazón. Entonemos el Himno Sacrosanto. Del deber, de la patria y del honor. ¡Honor! …

Quince bajo la lona (1959) fou una pel·lícula de caire apologètic en la qual es cantava: Margarita se llama mi amor, Margarita Rodríguez Garcés, una chica, chica, chica, pum, del calibre 183 … No explicaré l’argument perquè no és el cas, però  m’ha fet gràcia recordar el nom de la protagonista… Per cert, enguany i ateses les circumstàncies, la pel·lícula s’hauria de titular Nueve más catorce bajo la lona (ministeris). Claríssim, no?

28/4/2022 

Publicada a EL PUNT AVUI el 3/5/2022

Arribats a la primavera, quan la Natura es desperta i tot floreix, la “Taula de diàleg” es presenta talment com la pedra filosofal que en un futur indeterminat resoldrà els problemes que Catalunya arrossega des de temps immemorials…

Davant l’escepticisme, sobradament justificat, hom podria dir: No m’agrada la gatzara i em feu entrar en un convit. És que no sabeu encara que som un poble oprimit? Plorar sempre, nit i dia, aquest és el nostre fat. No podem tenir alegria si no tenim llibertat! Tanmateix, hom podria respondre: T’obstines en veure brosses en tot el més innocent… D’altra banda: Sempre el mateix: la discòrdia. Fariseus i saduceus! Com pot haver-hi concòrdia entre els llops i les guineus?  

En qualsevol cas i per tal d’esvair qualsevol dubte, atesa la permanent demostració d’UNITAT que l’independentisme pregona d’un temps ençà, la frase que expressa la situació actual podria ser perfectament: Jo no vull intervenir en tot això que trameu. Sense mi ja us ho fareu! Res més lluny de la realitat, oi?

Aprofito que estem en plena Quaresma per a posar en valor el text de La Passió d’Olesa de Montserrat (Joan Povill i Adserà, 1903-1985) i remarcar que fent-ne una lectura política al marge de les qüestions religioses, és font d’inspiració pel que fa a la Catalunya d’avui.

30/3/2022

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Frases de La Passió aplicades a la Taula de diàleg” el 3/4/2022 i a EL PUNT AVUI el 7/4/2022

És un fet constatat que en l’ecosistema polític, amb massa freqüència, afloren personatges que es poden qualificar de curiosos per no dir extravagants. Són espècimens  que per alguna raó destaquen en el marc de la mediocritat que predomina i que dotats d’un tarannà que en un principi pot fer gràcia, el cert és que a mesura que passa el temps acostumen a posar-se en evidència, a mostrar les seves capacitats reals, més aviat mancances… és a dir, ben poca cosa, gairebé res de res.

Tanmateix, temporalment són útils per a entretenir la claca i omplir portades, fins que l’obsolescència els fa formar part de la col·lecció de premiats amb algun càrrec ben remunerat i amb pocs maldecaps. D’exemples n’hi ha un munt…

El més recent però el tenim en Gabriel Rufián, que afavorit pel partit i després d’uns inicis qualificats de trencadors en la tan airejada nova manera de fer política, de forma progressiva i inexorable, ha anat caient en la mediocritat més supina fins arribar a ser patètic.

“És millor romandre sense dir res i semblar ximple que xerrar i dissipar els dubtes definitivament” (Groucho Marx, 1890-1977)

22/3/202

Publicada a REGIÓ 7 el 26/3/2022, a EL PERIÓDICO el 28/3/2022 i al Bloc de VILAWEB el 28/3/2022