El 29 de desembre de 2018 vaig escriure una carta i, entre altres coses, deia:

“A Catalunya, segons declaracions de  la vicesecretària de comunicació del PP, Isabel Díaz Ayuso, quan un alumne demana per anar al lavabo en castellà, se li denega el permís. Alguna persona de bé pot creure’s semblant bajanada?

Heus aquí fins on arriba la baixesa moral d’alguns personatges. Difamen i menteixen sense escrúpols, de forma premeditada i calculada,  perquè en cap cas es tracta d’ignorància; com he dit en altres ocasions, i ho ratifico on faci falta, es tracta de maldat en estat pur. Indignitat!

Afirmacions d’aquesta índole, dissortadament massa freqüents i sense   conseqüències, no pretenen res més que crear un estat d’opinió contra Catalunya. Un mínim d’intel·ligència fuig de la demagògia i rebutja qualsevol tipus d’exabrupte.”

Avui dia 17 de desembre de 2021 he llegit que el senyor Pablo Casado ha tornat a fer referència al WC… No hauria de sorprendre en absolut que habituat com està a escampar femta, utilitzi les necessitats fisiològiques de les criatures com argument.

17/12/2021

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Tornem-hi: si es demana en castellà, no es pot anar al lavabo” el 23/12/2021

Pilat (als sacerdots): “A mi no em poden convèncer les vostres pobres raons […] I ara que heu comés el mal us domina ja la por de què esdevingui el prodigi!” (La Passió d’Olesa de Montserrat).

Seguint els dictats del gran guru Albert Rivera -sortosament desaparegut de l’ecosistema polític- ja fa més de quatre anys que el partit taronja no va tenir cap mena d’escrúpol per a orquestrar una campanya d’assetjament, difamació  i desprestigi adreçada als docents de l’IES El Palau de Sant Andreu de la Barca. Premsa afí i sectors interessats van acabar de posar la cirereta a un relat construït a partir de suposicions i falsedats. Oblidar els esdeveniments que va suscitar fóra injust, pel mal causat aleshores i per les seqüeles que possiblement perduren.  

I ara pretenen rectificar? Estic convençut que aquest canvi de guió no és conseqüència de cap mena de penediment i molt menys d’un atac sobtat d’honestedat. Parafrasejant Ponç Pilat, és probable que el temor a què esdevingui el prodigi sigui el detonant de la rectificació. En aquest afer entenc per prodigi la desintegració definitiva d’una formació política el mèrit de la qual rau en la seva toxicitat.

Per cert, es pot esperar una rectificació pel que fa a la immersió lingüística?

13/12/2021

Publicada al Bloc de VILAWEB el 21/12/2021 i a EL PERIÓDICO amb el títol “La rectificació de Ciutadans sobre els docents de l’IES El Palau no implica cap mena de penediment” el 31/12/2021

Atès que la llengua d’un país és el seu senyal d’identitat per excel·lència, hom pot entendre perfectament quin és l’objectiu que es persegueix quan es posen totes les traves, i més, per tal que no es pugui emprar amb total normalitat.

Malgrat les declaracions a nivell institucional i altres farfolles per l’estil, el fet inqüestionable és que d’ençà que es publicaren els Decrets de Nova Planta al segle XVIII, ha existit i persisteix una obsessió malaltissa per anihilar tot allò que desprèn aroma de catalanitat, en especial la llengua.

El nacionalisme espanyol més reaccionari no deixa d’intoxicar pregonant a tort i a dret que la llengua castellana està en perill i amb el mateix desvergonyiment, entre altres despropòsits, ha arribat a afirmar que el català no s’ha prohibit mai. Qui orquestra aquestes fal·làcies sap perfectament que falta a la veritat, però també, que aquest tipus de mentides dóna redits electorals ja sigui des de la dreta o des de l’esquerra, perquè en el fons l’animadversió vers Catalunya roman de forma perenne en amplis sectors de la societat ancorats en el passat d’un imperi on sembla ser que “no se ponía el Sol”.

“Quan un poble és fet esclau, mentre conservi la seva llengua, és com si tingués la clau de la seva presó.” (Alphonse Daudet, 1840-1897)

28/11/2021

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “La llengua és la clau, i l’animadversió vers Catalunya roman de forma perenne” l’1/12/2021

Jesús: Lluny del Temple del Senyor! Marxeu a les vostres quadres! Això és lloc d’oració i n’heu fet cova de lladres! Mercader: Mai no havia succeït! Mai s’ha vist un cas igual! Jesús: Que ningú sigui atrevit de posar un peu aquí dalt! Mercader: Els sacerdots ho han permès! Podem vendre aquí i arreu! Jesús: No serà per l’interès que cobren del que veneu? Cessi ja d’una vegada d’actuar tal com ho feu!… (La Passió d’Olesa de Montserrat).

Al final sembla ser que hi haurà pressupostos… Però malgrat el missatge oficial  que es dóna, es vulgui o no, la realitat és la següent:

Els Comuns, possibiliten que els pressupostos de la Generalitat s’aprovin i, amb la magistral jugada, aconsegueixen que ERC doni suport als de l’Ajuntament de Barcelona. Empassar-se un gripau més no té importància, oi senyor Maragall?

La coalició PSOE-Unidas Podemos no tindrà cap problema per a fer prosperar els seus comptes malgrat la nul·la incidència del PSC en tota la trama. Ves per on… L’efecte ERC superarà l’efecte Illa!

I la CUP, especialista en performances assembleàries, torna a demostrar, per enèsima vegada, que les responsabilitats de govern la superen i, una vegada més, amb la seva actitud torna a deixar en evidència la inexistent unitat independentista. Fantàstic sentit de país!

Si s’analitza tot plegat hom arriba a la següent conclusió: negociació o simplement mercadeig? Deixant de banda les qüestions religioses, s’entén la referència als Mercaders del Temple?

23/11/2021

Ja és habitual i resulta penós que l’aspirant a presidir el govern d’Espanya no s’estigui  d’exhibir els seus amplis coneixements… De fet, cada intervenció és una mostra del seu nivell, nivell que només està a l’abast d’una minoria selecta de privilegiats i privilegiades que, en base a suposades titulacions acadèmiques, estan en condicions d’emetre judicis de valor sobre qualsevol tema que se’ls  plantegi.

Com en altres ocasions, el senyor Pablo Casado no va tenir cap problema per a opinar sobre l’energia solar i alhora, aprofitant l’avinentesa, carregar contra la competència; ni es va ruboritzar quan  la seva ignorància sobre la qüestió el va deixar en evidència per enèsima vegada…

“Aquí a la izquierda no le gusta la nuclear y no le gusta el carbón y no le gusta el gas y no le gusta la hidroeléctrica y no le gusta ahora la eólica, y se quejan de que los molinos dañan el paisaje. Claro, solo les gusta la solar. Y a mí. Pero es que anteayer a las ocho de la tarde fue el pico de consumo eléctrico. Y a las ocho de la tarde, no sé si estabais por aquí, pero no había posibilidad de que la solar emitiera. Básicamente, porque era de noche. Por tanto, es una cuestión de lógica”.

Deixant de banda les reiteratives polèmiques sobre dretes i esquerres, la qüestió important rau en tot allò que contribueixi a salvaguardar el planeta Terra d’una explotació irracional que pot acabar amb la vida de tots els éssers vius amb independència de si pensen, com pensen o no pensen.

“L’estupidesa és infinitament molt més fascinant que la intel·ligència. La intel·ligència té els seus límits, l’estupidesa no.” (Claude Chabrol, 1930-2010)

15/11/2021

Publicada a EL PERIÓDICO el 18/11/2021

No és la primera vegada que escric sobre Carles Cases i suposo que tampoc serà l’última. Hom pot pensar que és un tema recurrent… Res més lluny de la realitat. Només pretenc reivindicar la figura d’un músic que per raons incomprensibles… o no, roman en l’oblit de l’anomenada cultura oficial i de programadors de més que dubtosa competència pel que fa als aspectes qualitatius de la música.

El passat dia 1 del corrent vaig gaudir amb emoció continguda tot escoltant el Concert Paradiso, concert  que el Teatre Kursaal de Manresa va tenir l’enorme encert de programar. Només cal llegir la crítica  que l’endemà va aparèixer al diari Regió 7 per adonar-se de la magnitud de l’esdeveniment així com de l’èxit aconseguit. Àlex Gorina, presentador i conductor alhora, en pot donar testimoni, també el públic que va omplir el teatre, un públic que va aplaudir i ovacionar totes i cadascuna de les interpretacions amb convenciment i entusiasme.

Em pregunto si amb en Carles Cases no passa com en èpoques pretèrites, quan el fet de mantenir-se fidel a les pròpies conviccions i la no adhesió incondicional al règim de torn es pagava amb l’ostracisme. Certament que els temps han canviat, tanmateix perduren uns hàbits viciats que al segle XXI no haurien de tenir raó de ser.

He de dir que qualsevol país en què la cultura musical tingués un pes específic important -com fóra desitjable- articularia les mesures pertinents per a què una figura del nivell d’en Carles Cases tingués el reconeixement que per mèrits propis li correspon. Un país necessita referents en tots els àmbits, i ell, musicalment ho és.

“És extraordinària la potència de la mala música” (Nöel Coward, 1899-1973)

3/11/2021

Publica al Bloc de VILAWEB el 10/11/2021 i a EL PUNT AVUI el 9/12/2021

El dia 24 d’octubre de 1971, a la seu de les Nacions Unides, Pau Casals pronunciava el seu impressionant discurs…

“Deixeu-me que us digui una cosa… jo sóc català. Catalunya és avui una regió d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides: al segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per a parlar de pau, al segle XI… pau al món i contra, contra, contra les guerres, la inhumanitat de les guerres…. això és Catalunya.”

Han passat cinquanta anys i les seves paraules encara ressonen! I ho fan amb contundència, talment com aquell dia en què el seu pensament humanista va adquirir rang històric universal.

Pau Casals no era un polític i en cap cas volia que se’l considerés com a tal. Fou un personatge excepcional que, al llarg del seu exili, no va renunciar mai als seus ideals; ans al contrari, els va defensar amb claredat i fermesa davant de tothom i en qualsevol situació. Un home valent i agosarat amb una autoritat moral basada en les seves actituds i els seus comportaments.

Cal remarcar i sobretot tenir sempre molt present que, al marge de la seva incommensurable categoria en l’àmbit musical, Pau Casals representa la personificació de la dignitat en el sentit més estricte, perquè els principis que van regir la seva llarga vida, no exempta de dificultats, conformen la grandesa de la seva dimensió humana.

30/10/2021

Publicada a EL PUNT AVUI amb el títol “Pau Casals” el 3/11/2021 i al Bloc de VILAWEB el 5/11/2021

El passat dia 6 del mes en curs, en una carta sobre el congrés que el PP va organitzar a la ciutat de València, feia referència als mentecatos i mentecatas. Sobre aquesta fauna, vaig escriure: S’ha de dir que una de les seves característiques inherents rau en l’ostentació que fan de la seva condició, normalment patètica, però que és causa suficient d’adhesió indestructible per a la mentecateria que els hi fa de claca, ramat sense el qual no haurien sortit de l’anonimat que els hi pertocaria per mèrits propis.

Per casualitat… o no, dues setmanes després i a la mateixa ciutat, el PSOE va celebrar el seu 40è congrés i per tal de marcar diferències ho va fer amb el suport d’una escenografia allunyada de carpetovetonisme dretà. Tanmateix, com no podia ser d’altra manera, la mentecateria progressista va fer acte de presència davant d’un públic enfervorit i seduït a base de retòrica d’esquerres actualitzada per imperatius electorals.  

En el decurs de les actuacions, a destacar el discurs triomfalista del presidente del Gobierno i la intervenció telemàtica de Felipe González, màxim exponent de reconversió per mitjà de l’influx de les “portes giratòries”.

“Aunque yo ignorante sea, sé de los sabios que trato conocer un mentecato a mil pasos que le vea.”  Félix Lope de Vega y Carpio (1562-1635)

20/10/2021